Què se sent, Iceta?

Sé que ets molt “campechano”.

Sobretot amb la gent que mana: amb els del PSOE, que són els que garanteixen el ranxo, però també amb els “coleguis de mani” de Ciudadanos, Societat Civil Catalana, el PP...

Digues que sí! No hi ha res com llaurar-se un raconet, que mai se sap el que pot arribar, oi?

Com que sóc políticament incorrecte, et volia fer una pregunta que fa temps que tinc al pap. Penso que com que ets tant amant de la legalitat vigent, suposo que hagueres donat suport als que, fa no tant, oprimien els homosexuals, no?

Ep, i no em refereixo a les lleis franquistes.

No t’escapoleixis, que molta gent et considera hàbil, però no pas jo. Em refereixo a la legislació que fins 1967 va estar vigent a la democràtica Gran Bretanya. O a França fins el 1980.

Suposo que allí hagueres pujat dalt d’un faristol per assenyalar el comportament d’aquells que s’allunyaven de la llei i practicaven allò que la legislació titllava de “outrage public à la pudeur”.

Potser ho hagueres fet, potser no.

Tots hem pogut observar que, quan es parla d’interessos que t’afecten, la coherència no és el teu fort.

Escric aquest article el dia després de conèixer que la justícia alemanya (la belga també, i l’escocesa) ha decidit no fer-te cas.

Vull dir que aquells jutges -teutons uns, de Flandes uns altres, tocadors de gaita uns altres, però tots ells bevedors de cervesa- han decidit que tot allò que tu i els teus companys (i companyes, siguem parlamentàriament correctes) del 155 asseguràveu, resulta que era mentida.

No pas una interpretació, una apreciació jurídica de detall. No, no.

Els d’allí, als cervesers em refereixo, han copsat, a centenars de quilòmetres, que els que van fer servir la violència van ser els paios de l’aparell de l’estat espanyol.

No pas els independentistes.

Si ells ho veuen clar -com també ho veuen els que van rebre les garrotades mentre tu ballaves- no s’explica que tu no ho detectessis.

Per tant, una possible pregunta que et podria fer és: què se sent en mentir descaradament?

Més encara. I quan les teves mentides ajuden a portar gent innocent a la presó? Però no és aquesta la pregunta fonamental que volia plantejar, malgrat ser importantíssima -quan s’ajuda a provocar sofriment injust a un tercer cal fer-s’ho mirar

La meva pregunta és menys pràctica, però de més transcendència social i, si vols tu, històrica.

Què se sent al ser un rematat botifler?

Ja sé que una pregunta d’aquestes en seu parlamentària faria que, ofès, deixessis anar un rotllo amb el qual encara entabanaries algú (curtet de gambals, sens dubte).

A mi no me la colaràs.

Probablement argumentaràs: “Sóc tant català com tu!”. Evidentment. No parlo d’això, no confonguem al personal.

No nego la teva catalanitat. Al contrari, la refermo. Perquè per ser botifler cal ser, abans que res, català.

Els col·laboracionistes amb un forà han de ser sempre, abans que res, del lloc.

Vull dir que, a tall d’exemple, -i no agafis el rave per les fulles perquè, insisteixo, no estàs al faristol del Parlament i no valen operacions demagògiques.-el col·laboracionistes francesos eren, abans que res, francesos.

Quin dubte hi ha?

I no parlo de gent agressiva amb la realitat, com ho has estat tu en el cas dels independentistes.

No et confonguis.

Amb molt menys del que tu has fet, simplement amb callar, ja n’hi ha prou per col·laborar amb el que causa el mal.

Bé, espero que després de tot el que està passant la gent sàpiga de quin peu calceu tots aquests de la Colla 155.

Pel que fa a tu, no espero res, evidentment.

La pregunta era retòrica i no necessita resposta. Suposo que ja fa temps que quan et mires al mirall no plores.

Xavier Roig