Una mica de vergonya
Em fa una mica de vergonya (de vergonya aliena, volia dir) que aquests dies, en què es compleix un any del 27-S, d’aquella declaració d’independència que el Parlament va celebrar amb cares de funeral, ara tothom faci tants esforços per intentar arreglar la seva pròpia biografia. Sentia, ahir, i probablement avui en sentiré més, tertulians, analistes i periodistes espolsant-se les mosques de sobre i fent grans anàlisis sobre com de malament es van fer algunes coses ara fa un any. No deixa de ser curiós, i em fa certa vergonya (certa vergonya aliena, volia dir), sentir com alguns dels que ara es passen el dia fent retrets siguin, però, els mateixos que ara fa un any animaven els conductors del procés a tirar-lo endavant fins al final. I em fa encara més vergonya (vergonya aliena, volia dir) sentir alguns polítics (en boca seva, en boca d’amics, de coneguts i saludats, alguns d’ells periodistes i tertulians) com intenten responsabilitzar alguns dels seus antics socis (era la leg