Poble alçat per vergonya, esgotament i ràbia
La situació és crítica. Ja no ho nega ningú raonable . Ni els mateixos (i)responsables que persisteixen en la seva deriva. Autocrítica? Les seves elucubracions han anat caient una darrera l’altra. Ara ja parlem de la possible tercera onada?. L’angoixa social és brutal, estesa i crònica. Més incerteses, penúries i contradiccions, i més MORTS. Patiment pel llarg calvari de la crisi. Molt tangibles, irritabilitat, por, ansietat, baixes, pobresa, depressió, i també suïcidis. Cada matí un nou sobresalt, l’ensurt quotidià esfereïdor. Des del Govern, parlo de Catalunya, no canvien el discurs, ni missatges, ni –pitjor– els fets. Comunicats plens de mantres, i pluja de verbs genèrics: seguir, tractar, mirar, treballar . Parlen de diagnosis des de la distància com si ells no en fossin els autors (la “culpa”, sempre dels “altres”) Mai agrairan prou l’esperpent del Madrid d’Ayuso. Anar fent, qui dia passa calaix empeny, més temps i impunitat. Ocasió esplèndida, pensen, i oportun