carrostia

És un lloc comú, compartit per l’autor d’aquest article, començar qualsevol anàlisi del problema català afirmant  l’error d’haver-lo judicialitzat , tot i tractar-se d’una qüestió eminentment política. Una altra obvietat, segurament més silenciada, però transcendental, és que, una vegada exclosa la via política o negociada i amb independència de la legitimitat o no de les pretensions independentistes (si Catalunya és o no titular del dret d’autodeterminació o si, de ser-ne, l’està articulant d’una forma adequada),  la resposta de l’Estat central ha de ser respectuosa amb l’estat de dret . Podrà ser, a priori i en abstracte, legítima (atès que no era d’esperar que observés passivament la marxa d’un territori que representa prop del 20% del seu PIB), però ha de respectar l’estat de dret. Si no ho fa, passarà a ser il·legítima. Quan es fa referència a la “resposta de l’Estat central”, aquest s’ha d’entendre en sentit ampli, incloent-hi tant el poder executiu com el legislatiu i el

Proposat Sànchez per a la investidura,   s'obren dues vies , la política i la judicial, que es condicionen mútuament. La decisió de la mesa del Parlament és política, en ús de les seves atribucions. Davant seu, el govern, dins de les seves i també en resposta política, no permetrà a Sánchez ser investit perquè és independentista i no li cau bé. Al temps, confia que el Tribunal Suprem, en via judicial, prohibeixi al proposat personificar-se al Parlament per a la investidura. Fa bé en confiar. Els tribunals espanyols apliquen la justícia que plau al príncep, ja que la seva idea de la divisió de poders coincideix amb la del Rei Sol per a qui els jutges eren poc més que camarlencs, com aquests d’aquí. Si el jutge Llarena, en ús de la seva llauna, i per això mateix arbitrària, discrecionalitat, prohibeix a Sànchez desplaçar-se al Parlament, estarà violant no política sinó judicialment el seu dret de sufragi passiu i pot ser que delinquint. Sens dubte el govern té una raó po

En Cataluña hay un Parlamento legalmente constituido a principios de año pero que no funciona. El 17 de enero se constituyó la Mesa de Gobierno, con Presidente incluido, pero desde entonces no ha conseguido dar el segundo paso habitual en estos casos: elegir un Presidente de Gobierno y, a renglón seguido, designar Gobierno. Hay mayoría independentista con tres grupos parlamentarios definidos bajo ese objetivo (Juntos x Cataluña, ERC y CUP) que suman 70 escaños (34+32+4) y que incluso podrían aspirar a alguno de los parlamentarios (8) del grupo de los Comunes. Pero es una mayoría dividida en un asunto central: el nombre del Presidente de Gobierno, que encierra el significado de asumir y validar los acontecimientos secesionistas de septiembre y octubre que los tribunales investigan como posible delito de rebelión, sedición y malversación. Los protagonistas (no todos) del embrollo, del llamado “procés”, cuando comparecen ante los jueces declaran que en octubre no hubo rebelión,

David Bondia, president de l'Institut de drets Humans de Catalunya. En David ens explica que si permetem que el Tribunal Constitucional (TC) obliga a suspendre les resolucions del president i la mesa del Parlament permetrem que hi hagi un precedent que, a la pràctica, elimina literalment la democràcia a Catalunya i, per extensió, a Espanya. Deixant sense efecte els nostres (sí, els teus, els meus i els de tots) drets de representació i participació política. El Síndic de Greuges de Catalunya també ho explica molt bé en un comunicat del 30/01/2018.  En aquest comunicat insta al Parlament a presentar una demanda al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), sol•licitant, també, mesures cautelars contra l'esmentada resolució del TC. Aquest fet les deixaria sense efecte i permetria que el Parlament pogués escollir President. Però, sobretot, i en cas que es guanyes la demanda, evitaria la intromissió del poder judicial sobre el legislatiu, mantenint la separació de poders q