carrostia

És un lloc comú, compartit per l’autor d’aquest article, començar qualsevol anàlisi del problema català afirmant  l’error d’haver-lo judicialitzat , tot i tractar-se d’una qüestió eminentment política. Una altra obvietat, segurament més silenciada, però transcendental, és que, una vegada exclosa la via política o negociada i amb independència de la legitimitat o no de les pretensions independentistes (si Catalunya és o no titular del dret d’autodeterminació o si, de ser-ne, l’està articulant d’una forma adequada),  la resposta de l’Estat central ha de ser respectuosa amb l’estat de dret . Podrà ser, a priori i en abstracte, legítima (atès que no era d’esperar que observés passivament la marxa d’un territori que representa prop del 20% del seu PIB), però ha de respectar l’estat de dret. Si no ho fa, passarà a ser il·legítima. Quan es fa referència a la “resposta de l’Estat central”, aquest s’ha d’entendre en sentit ampli, incloent-hi tant el poder executiu com el legislatiu i el

Sant Esteve de les Roures ha estat l’últim  hit  de l’independentisme , amb el permís del “ Viva Puigdemont ”. No tant perquè la Guàrdia Civil s’inventés el municipi en un informe que va fer arribar al Suprem sinó per la resposta ciutadana que ha tingut. El poble s’ha fet viral a Twitter i ara ja té universitat, aeroport, penya blaugrana, un festival de música, un accelerador de partícules i fins i tot una línia de metro.  L’humor col·lectiu es converteix en l’antídot més eficaç   contra la repressió perquè subverteix l’estratègia de l’Estat. És a dir, aprofita la força de l’embat per retornar-lo com un  boomerang , però convertit  en una acció simpàtica i no violenta, una fórmula que encara el fa més potent perquè ajuda a perdre la por, cohesiona i eleva la moral de l’independentisme. En canvi, a l’Estat, aquesta resposta humorística   no només el despulla sinó que el posa entre l’espasa i la paret. D’una banda, pot deixar que se’n faci mofa i acceptar ser ridiculitzat