La gran farsa de la violència

Les paraules van carregades d'intencions, de valors i de posicionaments. 

Des de temps immemorials que tenen sentits no unívocs, obertes a múltiples interpretacions segons qui les diu, quan i en quin context.

Els darrers mesos, però, a l'estat espanyol hi ha paraules que arriben a les més altes cotes de misèria depenent de l'emissor.

És el cas de "legalitat" o de "censura", ultratjades fins a crear un discurs paral·lel proper al deliri i a l'abominació. Sobretot, però, és el cas de la paraula "violència".

La posada en llibertat de Puigdemont ha estat un cop duríssim per l'estat espanyol, sobretot perquè desmunta l'acusació de rebel·lió de Llarena, responsable de portar als límits de la fabulació els fets que ha passat a Catalunya des del darrer mes de setembre, adjectivant de manera malèvola, detenint amb criteris esbiaixats, acusant forassenyadament, buscant atacs on només hi ha hagut digníssima defensa, posant paraules incendiàries on hi ha hagut intents de resistir i de lluitar per una idea tan legítima com qualsevol altra.

I així ha estat: quan un tribunal extern i independent ha pogut entrar al fons de la qüestió, no hi ha trobat ni rastre, de violència. 

Potser, perquè mai no ha existit violència en tot aquest procés.

Per això és tan necessari que, arribats a aquest punt, el relat sobiranista no perdi el sentit de cada paraula, convertida en una conquesta contra imperis mediàtics, contra l'opinió pública i contra un Estat que no té miraments a l'hora de preservar el discurs encegat, l'anquilosament perpetu i una unitat indestructible.

L'alliberament del 130è president preveu més dies d'alta intensitat política i dialèctica, amb moviments, tactismes, declaracions i rèpliques enverinades.

És un no parar, com ho ha estat des del setembre.

De dijous ençà, hem vist com JxCat ha tornat a proposar oficialment Jordi Sànchez com a candidat a la presidència, emparats en la resolució de de les Nacions Unides; com Lamela ha anunciat que processa el major Trapero per "sedició i organització criminal", en la cacera eterna que menysté qui va controlar l'operatiu antiterrorista de l'agost; i també la fèrria voluntat d'Òmnium d'unir veus contra la repressió de l'Estat, en un pas imprescindible per evitar l'ofec al qual estan sotmeses les llibertats fonamentals.

Accions, totes elles, que reflecteixen aquesta paròdia macabra en què s'ha convertit la "legalitat", a la recerca insaciable de "violència" on no n'hi ha.

Accions que hauran de combatre un ofensiva que està disposada, fins i tot, a tergiversar la memòria del màxim torpedinador de legalitats del segle XX, Martin Luther King, com recollia un tuit de Zoido el 3 d'abril, dia en què es complien cinquanta anys del seu assassinat. "Su sueño de vivir en paz como hermanos sigue presente", deia el ministre, càndidament.

Obviava Zoido les vegades que va entrar a la presó, que va ser arrestat, que va saltar-se la llei, que va animar la gent a fer-ho, que va mobilitzar la gernació, que va desobeir. 

Del boicot contra l'autobús de Montgomery a la Guerra del Vietnam. "No tenim cap altra opció que la protesta", va dir. "Per això, aquesta nit som aquí, per lliurar-nos d'aquesta paciència que ens ha fet pacients, amb alguna cosa tan important com la llibertat i la justícia".

I sense violència.

Només amb la persistència de qui no vol seguir sent esclafat pel braç executor d'un estat a qui Europa ja està cridant a l'alto.

Esteve Plantada