carrostia

Diuen que nació és una comunitat d’homes i dones que viuen en un mateix territori, que tenen un origen comú, unes institucions comunes, una mateixa llengua, que valoren el seu propi passat, i que s’estima ella mateixa tal com és. La nació és, tanmateix, una comunitat de consciència que objectivament vincula els seus membres i és també una comunitat de cultura. L’historiador Pierre Vilar deia que Catalunya va ser des dels segles XII i XIV un esbós precoç d’estat-nació, que altres reconeixen dotat d’un constitucionalisme medieval i defensor de l’estat de dret. Catalunya i Aragó es van reunir confederalment en el segle XII. No hi va haver mai una absorció d’una per l’altra i la gran veritat és que cada poble mantingué les seves institucions i lleis, sense immiscir-se una en l’altra. Monarques barcelonins foren reis d’Aragó, però segons Ferran Soldevila, restaren fidels a la catalanitat. Els reis catalans d’Aragó conservaren per tant la seva catalanitat. A Aragó es parlava

Acabo de fer cinquanta anys i en aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i la cultura catalanes.  Així, potser la pregunta correcta no és “per què hi ha tants catalans que no volen ser espanyols?”, sinó “per què Catalunya encara segueix dins d’Espanya?”. Fins al segle XV les dues potències dominants de la península Ibèrica eren Castella i Catalunya. Dos països molt diferents, tant per raons geogràfiques com polítiques. A Castella, país interior i de secà, s’havia refermat el principi absolutista segons el qual “la paraula del rei és llei”.  En canvi, a la Catalunya mediterrània els monarques mantenien unes relacions molt més complexes amb les institucions populars, com el Parlament o les Corts. Com diria un observador atònit, “per als catalans el rei només ho és in abstracto”, mentre que un altre explicaria que “les últimes Corts han deixat els catalans més repúblic