carrostia

Sis mesos després de la proclamació de la República, estem guanyant. I ells ho saben. La bèstia ferida ens voldrà fer mal de debò. El que s’ha vist fins ara es multiplicarà per mil. Cal, doncs, tenir les coses molt clares i fer honor, d’una vegada, als compromisos adquirits per la majoria parlamentària. Perquè estem guanyant i ells ho saben. A aquestes alçades de la pel·lícula, malauradament, no confio que el president Torrent s’arrisqui a desobeir la darrera (?) andanada del Constitucional. També dubto que ERC sigui capaç d’apostar per Puigdemont fins les últimes conseqüències. Però, a veure, els partits polítics no s’adonen que, després de l’error de no proclamar la República el 3 d’octubre, mai no havíem tingut una oportunitat com la d’aquests darrers dies per guanyar el combat? Cifuentes, la sentència de la Manada, la imputació de Gallardón, el judici dels nois d’Alsatsu, les sentències que poden anar caient les pròximes setmanes sobre la corrupció sistèmica del

Cifuentes no ha caído por el máster falso. Cifuentes no ha caído porque para salvarla a ella una universidad falsificara un documento público. Cifuentes no ha caído por mentir. No, Cifuentes ha caído por dos cremas de 20 euros la unidad. Al final siempre es la anécdota. El nivel de exigencia es este. Miente tanto como quieras, pero que no se te pase por la cabeza llevarte dos cremas. Ojo, que llevarte dos cremas que no son tuyas por y para la cara no sólo es feo sino que es delito. Un delito menor, pero un delito. Ahora bien, tenemos que agradecer al caso Cifuentes que nos haya permitido seguir en directo y en tiempo real el funcionamiento de la política y los medios de comunicación del primer cuarto del siglo  XXI . Cuando estalló el caso, Cifuentes lo negó todo y respondió atacando. Con un tono muy convencido, vehemente y haciéndose la ofendida, nos mostró documentos. Lástima que no tenían nada que ver con los documentos que se le exigían. Le pedían el trab

La frase que millor resumeix el clima de decadència política i moral d’Espanya només podia ser d’Esperanza Aguirre: «La corrupción nos está matando». Justament ella, que ha estat en totes les salses tòxiques des dels llunyans temps del «tamayazo» (ens en recordem?), i que està aconseguint travessar, vestida de blanc, la formidable muntanya de merda que tant ha contribuït a aixecar.  El blanc ha estat també el color triat per Cifuentes per al seu comiat : per uns pots de cosmètics, segons ella, i no pas per la fètida història del màster i de la universitat feudal del PP.  Tota aquesta podridura ens està matant i encara està per veure si algun dia en sortirem vius i regenerats o si ens ofegarà per sempre . Ara per ara, jo més aviat diria que no hi ha massa esperances, ni al futur estat veí que és Espanya ni a la futura Catalunya republicana, on la il·lusió, la resistència i el dolor deixen en un segon pla la necessitat de fer net i d’enterrar, sí, una part de la política cata