carrostia

La història sempre l'escriuen els vencedors.   Els altres, els qui perden, han d'acceptar la condició de pàries en el gran relat oficial dels fets, i adoptar una irreductible posició de resistència. És l'únic que els queda: apel·lar a la lluita, a l'èpica, als grans valors que ens fan humans per sobre de la mesquinesa de la força bruta i de la impunitat de qui se sent guanyador. En el cas dels presos polítics catalans, no podem oblidar que la situació és d'una indignitat sagnant. I que cap millora de la situació no ens pot allunyar de l'objectiu de veure'ls lliures. L'anunci  que acostaran els presos  és una bona notícia, evidentment.  Sobretot, per les seves famílies, que viuen un tracte injust provocat més per la revenja que per l'aplicació real de la llei. Però l'apropament no pot rebaixar ni una engruna de tot el mal fet, pràcticament irreparable a un nivell humà i col·lectiu, i no ens pot negar de veure la injustícia de tot pl

Hi ha dues pulsions que conviuen en el relat construït per tombar la dissidència política a l'estat espanyol.   La primera, el menyspreu; la segona, l'esclafament. Les dues vénen sense miraments ni necessitat de coartades, amb tota la contundència que el sistema permet –i també, de vegades, la que no permet–. Fins a posar sota sospita qualsevol reivindicació legítima, qualsevol acció de resistència a l'ofec i qualsevol moviment. Primer van ser els líders socials, després els membres del govern i els polítics electes. Ara, són els membres del CDR.   Tot pot ser susceptible de ser delictiu, tothom és sospitós de ser terrorista –banalitzant la paraula, tan crua a Catalunya després d'un 17-A tan recent–, tothom podria ser engarjolat per haver comès el delicte que calgui. Només cal una bona cuina, un  think thank  de perversitat desbocada, un aparell judicial amb ganes de gresca continguda –des del 1978, per ser precisos– i ganes de ser un justicier sàdic.

Les paraules van carregades d'intencions, de valors i de posicionaments.   Des de temps immemorials que tenen sentits no unívocs, obertes a múltiples interpretacions segons qui les diu, quan i en quin context. Els darrers mesos, però, a l'estat espanyol hi ha paraules que arriben a les més altes cotes de misèria depenent de l'emissor. És el cas de "legalitat" o de "censura", ultratjades fins a crear un discurs paral·lel proper al deliri i a l'abominació. Sobretot, però, és el cas de la paraula "violència". La posada en llibertat de Puigdemont ha estat un cop duríssim per l'estat espanyol,   sobretot perquè   desmunta l'acusació de rebel·lió de Llarena , responsable de portar als límits de la fabulació els fets que ha passat a Catalunya des del darrer mes de setembre, adjectivant de manera malèvola, detenint amb criteris esbiaixats, acusant forassenyadament, buscant atacs on només hi ha hagut digníssima defensa, posant par