carrostia

L'autoengany és el primer enemic de qualsevol que es proposi assolir un objectiu.  Cal distingir entre la moral necessària per passar a l'acció i l'autoengany, que no deixa de ser un error d'anàlisi. Des de l'any 2010, les elits polítiques i econòmiques de Madrid han volgut autoenganyar-se sobre el procés sobiranista. El discurs dels mitjans ha expressat a bastament aquest capteniment. Hem parlat molt de l'autoengany en els cercles independentistes i, en canvi, hem passat per alt una actitud igual o més exagerada a l'altra banda. L'autoengany del poder espanyol té noms i cognoms: Soraya Sáenz de Santamaría i Jorge Moragas han estat els seus màxims artífexs. Moragas,com és sabut,ha estat rellevat. Un producte bàsic d'aquest autoengany cuinat al palau de la Moncloa ha estat la idea que l'independentisme podria ser derrotat per KO.   Això va molt lligat a la creença -àmpliament estesa a la capital espanyola- que el procés és un movi

Les eleccions del 21-D han estat les més excepcionals   des de la transició franquista. Les condicions i condicionants tenen similituds. Convocades pel president del govern d'Espanya en aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola. Sense president de la Generalitat ni Govern ni Parlament efectiu, amb les finances intervingudes des de fa mesos. Amb els presidents d'entitats civils a la presó, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, des de fa tres mesos. Amb el vicepresident de la Generalitat i el conseller d'Interior, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, des de fa més gairebé dos mesos a la presó i el president de Catalunya, Carles Puigdemont i una part del Govern a l'exili per preservar la institució. Consellers, alcaldes, màxims representants dels partits, alts càrrecs... investigats o imputats. El president Mas, i els exconsellers Ortega, Rigau i Homs inhabilitats i embargats. En la memòria gravat el dia 1 octubre, dia del referèndum i la repressió policial.

Avui, primer de 2018, encarem un any que només pot ser millor que el 2017, l’any que visquérem perillosament . Amb un país de cap per avall, dirigents polítics a la presó, un govern escapçat i unes eleccions que retornen joc a la partida, aquests són els meus clams personals i col·lectius per aquest 2018. #LlibertatPresosPolítics quan es compleixen 76 dies de l’empresonament dels líders de la societat civil Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i 59 dies de captiveri   per al Vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller d’Interior, Quim Forn. Perquè no es pot acusar de risc d’accions violentes qui sempre ha defensat el dret de manifestació de forma massiva i pacífica. Perquè no es pot empresonar representants polítics democràticament escollits. #Article155 i #República Revocar l’article que va permetre cessar el govern legítim de Catalunya   el passat 27 d’octubre i la dissolució del Parlament. Retornar la dignitat a les institucions catalanes, al President Puigdemont i constru

Reviso el discurs del rei del passat dia 24. Penso, crec que fonamentadament, que el que llegeix aquest senyor davant les càmeres ens pot donar pistes de com estan les coses a Madrid, en especial a les altes esferes polítiques, funcionarials, econòmiques, judicials, militars i mediàtiques. Alguns dels seus membres formen a més part del cercle íntim del rei, un cercle en què s'hi compten gent interessant i preparada, així com insuportables 'pijos' i un grapat de ganduls (se'n recorden del 'compi yogui' de Letícia, el penques de Javier López Madrid?). El que no hi ha gaire, per no dir gens, es gent menestral, de clase mitjana o professionals que s’hagin hagut de guanyar la vida exclusivament amb el seu talent i el seu esforç. Aquesta teranyina, que considera que té dret a controlar els mecanismes del poder estatal, no representa el que és Espanya, ni la seva ciutadania, però és bo, com deia, saber el que s'hi barrina. Que tramen els que estan aves

La construcció de l’Estat franquista es va bastir sobre els pilars de la violència extrema i la repressió política   amb caràcter d’exemplaritat i de càstig per als republicans, presentats a la societat espanyola i al món com a criminals i delinqüents, mai com a adversaris polítics. Els feixistes espanyols consideraven la repressió com una necessitat social per recompondre la nació, i en conseqüència, participar-hi o avalar-la provocava en els individus un fort sentiment de pertinença al bàndol guanyador.   Aquest Estat tenia dos objectius: Esclafar la legítima República espanyola i aniquilar la nació catalana.   El primer és evident que el va aconseguir amb escreix: L’Espanya actual viu feliçment empeltada de franquisme sociològic   i convençuda que la seva única legalitat és la il·legítima monarquia borbònica. En més de quatre dècades, cap partit espanyol no ha qüestionat per què Espanya és una monarquia parlamentària i no pas una República. És més, hi ha hagut consens pol

La persona que està donant la cara per la seva acció estratègica és Puigdemont. Si ell no hagués anat a Brussel·les res del que ha sortit a l'exterior hagués estat possible. Ell és l'únic ara que dóna cara a Europa i aquest el que té el pols amb Rajoy. Ha de guanyar Puigdemont per demostrar a Europa el que estem demanant. Aquestes eleccions estan manades per Europa. Són diferents. Són eleccions puntuals. Puigdemont s'encarregarà de treure de la presó a la resta govern. A ltres   vegades jo també he votat una altra opció. Aquesta vegada tots hauríem de votar a Puigdemont i que aquesta votació fora bestial. Europa reconeixerà al president.  Hauríem de pensar que si surt la Marta Rovira Europa ja no farà res. Puigdemont és la veu i la imatge de la Catalunya independent Amb ell va començar tot i és ell el que ha d'acabar amb el 155 i converses amb Europa. Ara tothom ho coneix és la nostra millor imatge publicitària.  La meva opinió. Pe

La pluja de debats i tertúlies dels últims dies de campanya ha demostrat la veritat de dos fets: a) el pluralisme de la política catalana a on s'enfronten set opcions, gairebé vuit si comptem la   d'Albano Dante , que no es presenta a les eleccions, cosa que assenyala la diferència qualitativa entre Espanya i Catalunya; b) el poder de la dictadura espanyola, que té còmplices fins i tot i sobretot entre els qui la pateixen a Catalunya.  A les tertúlies, la tònica ha estat debatre civilitzadament (en això es diferencien de les espanyoles) entre posicions molt trobades però donant per fet que el moment polític i les eleccions són circumstàncies normals. De tant en tant, però, exabruptes de baixa i probable etílica estofa com el de Soraya Sáenz de Santamaría , jactant-se que ha estat Rajoy qui ha empresonat directament els independentistes, avisen de l'absoluta anormalitat de la situació, de la seva excepcionalitat.  Unes eleccions en una societat sotmesa al 155, nor