carrostia

Ser català és avorrit. Sobretot si ets jove. Jo, quan tenia 18 anys volia ser irlandès. Irlandès del nord i catòlic, òbviament.   Altres (la majoria) volien ser palestins o colombians revolucionaris. És fascinant la quantitat de nacionalitats aspiracionals que corren per les universitats. Suposo que, en part, és culpa del catalanisme. Una ideologia històricament avorrida i profundament insípida per als joves. Una manifestació un cop l'any, reivindicacions sense amenaces, flors a la policia i cap a casa a veure si hem quedat guapos al telenotícies. Ens en fotíem, d'això, fa temps. D'aquesta manera serena de demanar les coses. De mobilitzar-se, però no cridar. De resistir, però no pegar. D'anar al carrer, estar-hi una estona, fer una mega foto i au, pleguem que és tard. Doncs mira, està funcionant. De fet, ja podem dir que ha funcionat.   Que els anys de fer l'estaquirot al carrer i deixar-nos retratar ha destil·lat una substància deli

Què ha passat a Brussel·les? Escric aquesta crònica des de Brussel·les, a casa d'un amic meu català que té una petita empresa de disseny tèxtil i és independentista, com una àmplia mostra de la colònia catalana a la capital de Bèlgica. Conversem amistosament un parell d'hores abans de la manifestació mentre es confeccionen llaços grocs o ens procurem altres distintius que ens posin en l'univers simbòlic de la propera República Catalana. Jo em pronuncio per una estelada que porto lligada al coll com si fos la capa del capità Marvel.  També ens vam creuar dades i suposicions sobre la manifestació/concentració, el seu recorregut i possible assistència, tenint en compte que hi ha un plugim pertinaç i una temperatura d'escassos tres graus, gairebé gèlida. Alguns dels assistents han fet el camí en cotxe o autobús sortint per la part oriental de la frontera i canviant a Lyon, mentre que altres ho hem fet per l'occidental, passant per Bordeus i París fins a Bruss