carrostia

Que la revolución catalana es una revolución de nuevo tipo se ve en el desconcierto que provoca. El Estado no sabe cómo reaccionar; el gobierno, tampoco. Las opciones son escasas: se cede a la petición independentista de referéndum o se interviene la Generalitat con un 155 beligerante, un estado de excepción permanente. La intervención no será aceptable en el exterior; la cesión no lo será en el interior. La posición intermedia es imposible porque Sánchez y el PSOE están cerrados al diálogo. Por contra, el independentismo recalcitrante sigue siendo mayoritario y unido, a pesar de las discrepancias internas. Lo que los unionistas tienen enfrente no es un partido o una alianza de partidos, sino una sociedad en toda su complejidad. Los partidos tienen a sus dirigentes presos o exiliados. Pero el Govern de la Generalitat manifiesta estar en la misma onda y el MHP Quim Torra, procesado por desobediencia se reafirma en su actitud, "hasta las últimas consecuencias" que,

Esperaban, decían, un candidato "limpio". Lo tienen. Limpio como una patena. Sin un miserable presunto delito. Y, sin embargo, están que bufan. Prueba de que, además de limpio de delitos lo querían limpio de ideas, planes, proyectos independentistas, a pesar de ser miembro del bloque independentista. Un candidato independentista no independentista. Para ellos go bernar es fingir y mentir y lo suponen para los demás por lo de "cree el ladrón..." Así que, visto el compromiso independentista de Torra, suenan tambores de guerra y hasta algunas salvas que anuncian el ataque. No solo no se respetan los cien días de cortesía sino que ni a la toma de posesión se aguarda. La reacción ha sido unánimente negativa. ¿Qué esperaban? Un cariacontecido PSOE no descarta reactivar el 155 si el govern se salta la ley. Admirable hipocresía, pues el 155 no ha estado inactivo jamás y el PSOE es tan responsable de él como el PP. A su vez, C’s, más temperamental,

El conflicte en marxa sobre la investidura de Carles Puigdemont com a legítim president de la Generalitat posa en relleu la molt diferent   naturalesa   dels contendents i els seus recursos. La condició d'Espanya com a Estat de dret mai ha estat molt clara però, al dia d'avui, és inexistent . Gràcies a l'aplicació del 155 i circumstàncies concomitants, Espanya és una dictadura, perquè dictadura és el règim que concentra tot el poder a l'executiu (i en la voluntat del seu cap o president que ho és d'una autèntica banda de malfactors), anul·lant el legislatiu i el judicial, que està a les seves ordres. La dictadura es recolza a més en un control absolut dels mitjans de comunicació, al servei incondicional de la política del govern.  La dictadura gaudeix del suport de l'oposició. Suport actiu en el cas del PSOE, convertit en el botons del PP; així com de C’s que és   la cara falangista   de la dreta oligàrquica; i   passiu   en el cas de Podemos, que

Aquesta és la quantitat de vots a favor de la independència en les eleccions del 21 de desembre passat. Majoria relativa electoral i absoluta parlamentària. Aquesta és  la roca contra la qual s'estavellen les agressions del nacionalisme espanyol en les seves múltiples varietats . Per això prefereixen ignorar-la, silenciar-la, com han fet els audaços artistes en la gala dels Goya; presentar-la a través dels seus mitjans servils com una conspiració d'un grapat de provincians, com ha fet el grapat de provincians ben pagats de Tabarnia; reduir-la al deliri d'un sol home a Brussel·les, com somia el deliri d'un home sol a La Moncloa, centre operatiu de la Gürtel.  Cada cop més agressiu, el nacionalisme espanyol en la seva forma de bloc del 155 (B155) és a dir, el govern, el PSOE, Ciutadans i el vergonyant suport de Podem, va donar un cop d'Estat per posar fi abrupte a l'independentisme català que ell mateix havia suscitat amb la seva política autoritària,

L'Estat espanyol viu en una situació d'excepcionalitat . Regeix la Constitució de 1978, però no regeix perquè està suspesa en una part territorial del país, Catalunya, gràcies a un article, el 155, una llei de plens poders i de dictadura de fet, encara que tingui el sarcasme de dir-se "dictadura constitucional" o, com tradueixen els obsequiosos mitjans de comunicació -pràcticament tots- de protecció de la Constitució. També està suspesa en la seva totalitat institucional, ja que s'aplica a tots els actes del govern i les institucions amb les que aquest es relacioni. Catalunya no es pot autogovernar per exclusiva voluntat de Rajoy. El Parlament tampoc legisla gràcies al mateix individu, que l'ha substituït personalment amb el beneplàcit de l'oposició PSOE, Ciutadans i, encara que vergonyosament, també Podemos. Els tribunals, el Suprem i el Constitucional secunden la política del govern i intenten disfressar amb argumentacions jurídiques les seves a

Un cop els candidats electes el passat 21 de desembre hagin pres possessió de les seves actes, el Parlament passarà a triar un Govern. La investidura del president podrà fer-se per via telemàtica, atès que no hi ha norma que ho prohibeixi. El govern espanyol, l'oposició unionista (Cs, socialistes i populars), els mitjans de comunicació, l'IBEX-35, que formen el mateix front reaccionari del bloc del 155 (B155) ho neguen. Els tertulians que tenen en nòmina també ho neguen.  Igualment ho neguen els lletrats del Parlament . Però la decisió ha de prendre-la el mateix Parlament en ús de la seva sobirania, no vinculat per cap de les instàncies anteriors. I és perfectament legítim i legal que el Parlament decideixi procedir a la investidura telemàtica del president Puigdemont. Si tal cosa es produeix, Mariano punt Rajoy avisa que ho impedirà a través dels poders de l'article 155, que seguirà en vigor.  Preveu tals poders l'article en qüestió? En absolut.  Llavors, per

Catalunya és la tomba de les restes de l’imperi espanyol que, volent sobreviure, afirma ser un Estat democràtic de dret que manté relacions normals amb les democràcies del seu entorn europeu. No obstant això, és incapaç de comportar-se com a tal,  sinó com un grapat d’incompetents i malfactors . Les seves malifetes poden ser de llarg abast, com el saqueig de la guardiola de les pensions (aquesta sí que serà herència pel govern posterior), o directes o immediates, com el desastre de l’AP-6. Però en els dos casos, els factors són els mateixos: lladronici i ineptitud. Com sempre en aquests casos, en el moment del desastre, el ministre estava amb els toros, al futbol o a algun spa, fent l’únic que saben fer: res. I per descomptat, el resultat és el mateix. Aquí no dimiteix ningú, per ruïnosa i dolenta que sigui la seva gestió. Al contrari, com pitjor sigui aquesta, i més immoral, més s’ascendeix al responsable. Aquí està per provar-ho, el president M punt Rajoy, acusat