Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como Pedro Sanchez

¿Es un chiste?

Imagen
Que Pedro Sánchez ha pasado por Montreal y ha dicho que, qué? ¿Que se ha plantado ante el primer ministro canadiense y ha asegurado que Quebec era el modelo que seguir? ¿Qué dice que, “desde la política”, se pueden solucionar los conflictos políticos? ¿Perdón, me lo repiten, que creo que sufro un repentino ataque alucinógeno? Es decir, a ver si lo entendido: el presidente Pedro Sánchez, hace dos días colaborador necesario y entregado de toda la acción represiva contra Catalunya, se ha plantado ante su homólogo canadiense y, en la capital de Quebec, ha tenido los bemoles de decir que lo de allí era un ejemplo, y que viva la política. ¿Voy bien? ¿Para remachar, estamos hablando del mismo Sánchez que consideró normal aplicar el 155 en la versión más salvaje (no olvidemos que el artículo era interpretable, y optaron por la versión dura), aplaudió la llegada de veinte mil policías, con la orden de impedir votar fuera como fuera, calló cuando la represión del 1 de octubre dio

Política-Majestat. Us cal sang a Catalunya ?. i per això provoqueu

Imagen
De vegades diries que els polítics ni saben que cal fer amb el poble que governen, diries que no saben què desitja realment, no tenen ni idea de qui és Fer venir Felip VI a la cerimònia de record de l’atemptat de la Rambla és no saber quin peu calcen els catalans, els que tan necessita Pedro Sánchez per a seguir sent president del  Gobierno de España . De vessades més o menys importants n’hi ha cada vegada que un polític del regne apareix a Catalunya per primera vegada. I és que, des de Madrid, no se sap qui som. En Pedro Sánchez tampoc coneix el poble català. Portar el rei a fer cerimònies al costat de la gent que va sofrir l’atemptat més brutal i inesperat, portar el rei que ja l’any passat va ser rebut amb una gran xiulada, portar-lo ara, ara que Felipe VI va ser tan amable en aquell discurs reial del 3 d’octubre, dos dies després de la gran ensulsiada que la Guàrdia Civil i la Policia van infligir a la nostra societat, a aquella gent que el que desitjaven era simplement

Caldrà jutjar els fets de Pedro Sánchez

Imagen
L’independentisme, és a dir, ERC i el PDECAT, va votar a favor de la moció de censura a Mariano Rajoy i amb el seu gest va propiciar que el socialista Pedro Sánchez arribés a la Moncloa. De fet,  Sánchez és el primer que arriba a la presidència del govern central sense haver guanyat unes eleccions i sense ser diputat . L’independentisme només podia donar suport a la caiguda del líder del PP encara que això representés elevar Sánchez a la màxima magistratura democràtica de l’Estat. Ho va definir molt bé Joan Tardà (ERC): “Diem sí a Sánchez perquè diem no a Rajoy”.  S’hauria entès una abstenció independentista a la moció contra el PP? Evidentment que no . La crítica hauria estat servida: “ERC i PDECAT impedeixen la caiguda de Rajoy”. Tothom se’ls hauria tirat a sobre. El vot afirmatiu a la moció té dos avantatges i un inconvenient. Primer avantatge: es llança un missatge al món que l’independentisme fa caure Rajoy; que anar contra Catalunya, com va dir Carles Campuz

Això de Pedro Sánchez

Imagen
És impossible no admetre, des de l'independentisme , que cal veure en què es tradueix aquest canvi d'interlocutors a Madrid. A Macià no li van faltar interlocutors, no li va faltar un Pacte de Sant Sebastià, i en canvi nosaltres ens hem trobat un mur. Bé: cal afegir que després les esquerres espanyoles van demostrar els seus límits, allò d'Azaña dient " prefiero a Franco antes que ver descuartizar España ", però com a mínim ja s'havia pogut parlar d'autonomia i de república i de reformes. Això ara l'any 2018, ens ha arribat a posteriori. Veurem què ens du el govern Sánchez. Puix que parla castellà, vejam què diu. Crec que ens hem de concentrar molt més en què volem nosaltres : el problema no és que ara s'obrin vies de negociació, que ja ho veurem. El problema és que ja abans de l'1 d'octubre hi havia independentistes que ja s'havien rendit d'antuvi. El problema de fons de tot el que vostès veuran aquests dies din

Fer política

Imagen
Un del nous mantres que sentim de manera contínua   després dels fets d'octubre és que és l'hora de "fer política". Amb la moció de censura que ha elevat Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol la frase ha tornat a omplir els discursos a banda i banda de l'espectre polític: és l'hora de "fer política". Què vol dir "fer política" per a l'independentisme?   Fer política no vol dir claudicar ni rendir-se. No vol dir acceptar la derrota i abandonar el mandat democràtic inequívoc de l'1-O, quan l'Estat va trencar per sempre més tot lligam emocional i legítim amb Catalunya, en no acceptar l'exercici pacífic del dret a l'autodeterminació. Ans al contrari, fer política vol dir avaluar les fortaleses i les febleses   pròpies i les de l'adversari, per definir noves tàctiques i estratègies que ens facin avançar cap a l'objectiu final, que no és un altre que la independència i la República. Cal trob

Un problema entre catalans?

Imagen
L'independentisme ha passat en un temps rècord de proclamar la República   a fer el Govern que Mariano Rajoy li ha autoritzat -en el que ha estat el darrer episodi grotesc del seu dramàtic final- i a quedar-se sense full de ruta. A això i a votar sense obtenir cap contrapartida  la investidura de Pedro Sánchez . És un moviment que, en funció de com es gestioni, pot donar ales o ensorrar Albert Rivera, l'altre gran protagonista de la intervenció total de l'autogovern amb l'aplicació del 155. El que hem viscut en les darreres hores té, però, regust de premi de consolació enmig d'una gran derrota col·lectiva per a molts independentistes, que han passat de tocar amb la punta dels dits l'estat propi a  veure els seus representants fent d'actors secundaris  al teatre polític espanyol. No hi ha, per ara, cap perspectiva raonable en temes com el diàleg bilateral entre governs o la situació dels presos. De moment, a conformar-se amb l'aixecament del

Carta abierta de Quim Torra a Pedro Sánchez: el exilio y los principios que hemos compartido y queremos compartir

Imagen
Ya lo puede decir, señor Pedro Sánchez, que somos dueños de nuestro silencio. Un silencio que, cuando viene de una formación como la suya, forjada en la lucha contra la tiranía, sabe peor todavía. En un escrito en su blog, usted hace referencia a unos textos míos que no acaba de citar y que me temo que no ha leído. Si tuviera tiempo de hacerlo —enteros, eso sí—, estoy seguro de que descubriría que algunos de sus asesores le están haciendo una mala pasada y le podrían hacer quedar mal. En los últimos años que he dedicado a la investigación histórica y periodística de un período bien apasionante y, a la vez, dramático de nuestro pasado reciente, el descubrimiento y seguimiento de las trazas de los militantes socialistas que enfilaban el camino del exilio por la llegada del fascismo ha sido constante. Un camino que los socialistas recorrieron conjuntamente con los partidos catalanistas aquel 1939, pronto hará ochenta años. Todos ellos eran luchadores por la libertad, la justicia

Des de Brusel•les, amb fermesa i dignitat

Imagen
Puigdemont és on ha de ser. Sense decebre, ni trair, ni acovardir-se, ni fallar o enganyar els seus seguidors com han fet, repetides vegades, els seus adversaris ¿Què es pot pensar d'un Estat el Fiscal General del qual, reprovat pel Parlament, encapçala un escrit de querella judicial contra uns ciutadans amb el títol (força gastat) de "Más dura será la caída"? Òbviament, que el Fiscal no és digne del càrrec. Però que aquest funcionari, mogut per l'odi, mostri la seva talla moral de pigmeu, també mostra que   l'Estat no existeix com a Estat de dret   sinó com una partida a la porra. Una partida que es mou amb aquell crit de les seves cultivades hosts de l' a por ” (sic)   ellos ”.  Que l'Estat espanyol -al que la premsa del règim anomena "democràtic i de dret" és un Estat de l'“ a por ”   ellos  també es demostra pel fet que hagi empresonat sense base jurídica i per raons polítiques dos ciutadans que manté tancats com a ostatges.   Un