carrostia

Els «copresidents» Torra i Puigdemont i l’expresident Mas ho haurien de saber:  els reis no contesten mai les cartes que els escrivim . Melcior, Gaspar i Baltasar fan el mateix. Potser reben la carta, potser en fan cas o no, però mai, mai, no justifiquen ni els seus silencis ni les seves accions. I no te’n pots queixar, perquè els reis són irresponsables. Penalment, clar... Això ho saben tots els nens i nenes i és de suposar que els adults també. Aquest és el conte infantil que ens expliquen les tradicions i la Constitució espanyola. Per què els dos presidents perseguits i el president tolerat  han comès aquesta ingenuïtat de manual? Primer, perquè alguna cosa han de fer si volen perforar el mur i justificar la calculadíssima operació de menystenir i provocar el rei (als Jocs de la Mediterrània o als premis orfes de Girona), sense excedir-se.  Si el rei no contesta, jo no li adreço la paraula. En segon lloc, busquen reconeixement: el que més mana d’una banda vol p

Hi ha moltes maneres de classificar els països. Per tòpics, per fílies i fòbies, pel seu poder o influència... Però la més subtil i dura de totes és dividir-los entre aquells que són respectats i els que no. Espanya es va guanyar, entre finals dels 70 i finals dels 90, el respecte del món. Es va fer una «primer transició» força digna, es va despertar l’ànima i la creativitat d’un país reprimit i castigat durant dècades pel franquisme, es van obrir portes i finestres...  En aquells vint anys ens vam agradar: érem un país lliure, pencaire, divers, feliç...   Allò es va acabar el dia que l’aznarisme, en els darrers anys del segle XX, va inocular dos virus tòxics, mortals: la febre dels diners (disfressada de liberalisme) i  el vell i ranci patriotisme espanyol , que no era més que una reedició dissimulada de l’espina dorsal del franquisme. Cert que abans el socialisme ja s’havia deixat podrir per la corrupció i per l’abús de la raó d’Estat (els GAL, per exemple), però Az

És evident que la insubmissió catalana ha fet enrabiar la fera del nacionalisme espanyol. Hi ha qui diu fins i tot que l’ha despertat, insinuant amb més o menys subtilesa o mala intenció una certa culpabilitat col·lectiva... Ho veieu?   Si no haguéssiu tibat tant la corda, no hauríeu provocat aquesta reacció furiosa.   Heu anat massa lluny i ara la bèstia, que estava endormiscada i només clavava alguna urpada de tant en tant, està fora de control.  Tanmateix, no ens deixem enganyar:  la mutació independentista del catalanisme no ha despertat cap fera adormida . En absolut. L’ha emprenyat i enfurismat, sí. L’ha ofès, l’ha indignat, sens dubte. Li ha fet notar que estava en perill, evidentment. Però no l’ha despertat. El primer que la va despertar i li va dir que era atractiva i moderna va ser Felipe González: la fera se sentia lletja després de les «antiestètiques» dècades d’una dictadura tan cruel com tronada. Necessitava sentir-se estimada. I González va ser l’

La frase que millor resumeix el clima de decadència política i moral d’Espanya només podia ser d’Esperanza Aguirre: «La corrupción nos está matando». Justament ella, que ha estat en totes les salses tòxiques des dels llunyans temps del «tamayazo» (ens en recordem?), i que està aconseguint travessar, vestida de blanc, la formidable muntanya de merda que tant ha contribuït a aixecar.  El blanc ha estat també el color triat per Cifuentes per al seu comiat : per uns pots de cosmètics, segons ella, i no pas per la fètida història del màster i de la universitat feudal del PP.  Tota aquesta podridura ens està matant i encara està per veure si algun dia en sortirem vius i regenerats o si ens ofegarà per sempre . Ara per ara, jo més aviat diria que no hi ha massa esperances, ni al futur estat veí que és Espanya ni a la futura Catalunya republicana, on la il·lusió, la resistència i el dolor deixen en un segon pla la necessitat de fer net i d’enterrar, sí, una part de la política cata

Aquesta és   l’estratègia de fons   del govern espanyol i de tot el bloc peninsular i europeu que està implicat en la defensa a ultrança del patètic règim borbònic i de l’estabilitat del sud d’Europa. Cronificar. Guanyar temps. I ja anirem veient.  L’Espanya submissa, esclava, agenollada, del " vendepatrias " de Rajoy i els seus és la millor aliada de les elits financeres i polítiques d’Alemanya que somien amb dominar Europa. Saben que amb aquesta Espanya no van enlloc, però només volen que no generi nous problemes: en tenen prou amb mantenir-la dintre de certs límits. Mentre Espanya pagui i obeeixi, n’hi ha prou.  A canvi, li donaran respiració assistida i una certa   tolerància incòmoda . Clar que saben que les coses es podrien fer millor, amb més intel·ligència política, però també saben que «no hay que pedir peras al olmo». Segur que recorden allò tan ofensiu i a vegades tan dolorosament real, «Àfrica comença als Pirineus», però pel mig hi ha l’euro i

Hi ha dies que  et reconcilies amb la política . Si ets català o espanyol, o fins i tot europeu, aprofita, que no acostumen a repetir-se, no fos cas que ens acostuméssim a la bona política... El dimecres d’aquesta setmana ha estat un d’aquests dies, amb Mireia Boya donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada, ai, perdó, volia dir el jutge Llarena, no sé pas en què estaria jo pensant...  La Mireia Boya  els té ben posats . Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren. Ningú com ella ha tingut la valentia de dir les coses tan clares . Que sí, que volíem proclamar una república de veritat i no de fireta. Que sí, que el 155 és l’autèntic cop d’estat, i no