Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como 155

Casado pide reinstaurar el 155 mientras Ciudadanos y Vox

Imagen
¿Locura? Llegará la cordura Llegó el nuevo 1 de octubre para el que se esperaban nuevos actos de reivindicación de la independencia de Catalunya, y hubo multitud de ellos sin que tuviera lugar ningún acto de violencia durante todo el fin de semana e incluso durante el propio lunes 1 de octubre, si bien el sábado Pero en las últimas horas el Parlament se vio asediado por manifestantes que traspasaron las barreras de seguridad, si bien no consiguieron entrar en el Parlament. Los manifestantes pedían la dimisión del Govern ante su ineptitud para conseguir la independencia de Catalunya. El actual president de la Generalitat ese mismo día había arengado a los Comités de Defensa de la República (CDR´s) a “apretar” y así lo hicieron mientras los mossos tuvieron que defender el Parlament con una escasa dotación. La reacción del president Torra fue amenazar a Pedro Sánchez el miércoles 3 de octubre con retirarle su apoyo en el Congreso de los Diputados si no pone sobre la mesa un

Caldrà jutjar els fets de Pedro Sánchez

Imagen
L’independentisme, és a dir, ERC i el PDECAT, va votar a favor de la moció de censura a Mariano Rajoy i amb el seu gest va propiciar que el socialista Pedro Sánchez arribés a la Moncloa. De fet,  Sánchez és el primer que arriba a la presidència del govern central sense haver guanyat unes eleccions i sense ser diputat . L’independentisme només podia donar suport a la caiguda del líder del PP encara que això representés elevar Sánchez a la màxima magistratura democràtica de l’Estat. Ho va definir molt bé Joan Tardà (ERC): “Diem sí a Sánchez perquè diem no a Rajoy”.  S’hauria entès una abstenció independentista a la moció contra el PP? Evidentment que no . La crítica hauria estat servida: “ERC i PDECAT impedeixen la caiguda de Rajoy”. Tothom se’ls hauria tirat a sobre. El vot afirmatiu a la moció té dos avantatges i un inconvenient. Primer avantatge: es llança un missatge al món que l’independentisme fa caure Rajoy; que anar contra Catalunya, com va dir Carles Campuz

Cada dia pot ser ‘28 d’octubre’

Imagen
El moviment popular republicà ha mobilitzat milions de persones de manera sostinguda des de l’any 2009, organitzant manifestacions massives, assolint victòries electorals incontestables, defensant heroicament un referèndum i tenyint de groc solidari tota la nostra geografia. Podem afirmar que, en conjunt, constitueixen  els actes d’autoafirmació col·lectiva més importants de la nostra història recent  i que continuen essent completament necessaris: per recordar-nos les injustícies que estem patint, per desmuntar les mentides que escampen sobre nosaltres i per conjurar-nos en els nostres principis i voluntat irrenunciables de construir la República. Tanmateix, sí bé aquesta autoafirmació tossuda i persistent és la que ens ha dut fins aquí, alhora hem constatat que no n’hi ha prou en afirmar la nostra voluntat per fer-la efectiva; és a dir,  el  voluntarisme , la convicció que la voluntat ho pot pràcticament tot, no és suficient per vèncer ; no ho és per guanyar un partit de futbol

L'oportunitat de l'independentisme amb l'ascens de Pedro Sánchez

Imagen
La defenestració de Mariano Rajoy i l’ascens de Pedro Sánchez pot obrir un nou temps en la relació entre el PSOE, ERC i PDECat amb efectes al Congrés i al Parlament de Catalunya. Sánchez, el president més dèbil de la democràcia espanyola, arriba a La Moncloa amb el suport garantit de només 84 diputats i una aliança instrumental amb el PNB i els independentistes catalans que li ha servit per fer fora Rajoy de la presidència, però que ara haurà d’apuntalar amb gestos concrets. “És l’hora de la política”, deia aquest divendres un diputat independentista al pati del Congrés, conscient també del perill que tot plegat esdevingui un miratge.  Els temps han fet que la seva presa de possessió hagi coincidit amb la dels nous consellers del govern de Joaquim Torra i, per tant, amb l’aixecament del 155. Un tauler nou (sense Rajoy ni Puigdemont, Sáenz de Santamaría ni Junqueras) on totes les parts hauran de jugar amb tacte perquè l’abast de les demandes i de la gesticulació no esberli l

Què se sent, Iceta?

Imagen
Sé que ets molt “ campechano ”. Sobretot amb la gent que mana: amb els del PSOE, que són els que garanteixen el ranxo, però també amb els “coleguis de mani” de Ciudadanos, Societat Civil Catalana, el PP... Digues que sí! No hi ha res com llaurar-se un raconet, que mai se sap el que pot arribar, oi? Com que sóc políticament incorrecte , et volia fer una pregunta que fa temps que tinc al pap. Penso que com que ets tant amant de la legalitat vigent, suposo que hagueres donat suport als que, fa no tant, oprimien els homosexuals, no? Ep, i no em refereixo a les lleis franquistes. No t’escapoleixis, que molta gent et considera hàbil, però no pas jo. Em refereixo a la legislació que fins 1967 va estar vigent a la democràtica Gran Bretanya. O a França fins el 1980. Suposo que allí hagueres pujat dalt d’un faristol per assenyalar el comportament d’aquells que s’allunyaven de la llei i practicaven allò que la legislació titllava de “ outrage public à la pudeur ”. Potser ho hague

Nòvios de la mort dels altres

Imagen
Prop d'una dècada de manifestacions-monstre, de victòries consecutives de l'independentisme a les urnes, d'hegemonia política i social, de projecció exterior dels Governs d'Artur Mas i Carles Puigdemont i d'acció continuada del Diplocat i, al final...   Qui ha internacionalitzat de forma efectiva la qüestió catalana és l'Estat espanyol . De fet, el punt de no retorn exterior no han estat les agressions policials, salvatges, del dia del referèndum, com calculava -equivocadament- l'independentisme. Ni tampoc les demandes, en positiu, de més democràcia.  Madrid ha trepitjat la ratlla vermella quan ha exigit que els altres sistemes judicials europeus -als que ningú, internament, els qüestiona la independència- s'impliquin en una batuda general contra l'independentisme català .    Les represàlies embogides contra els líders polítics i socials del moviment han generat un corrent d'aprensió generalitzada bastant uniforme a tot Europa que,

Prova de força o resistència

Imagen
Proposat Sànchez per a la investidura,   s'obren dues vies , la política i la judicial, que es condicionen mútuament. La decisió de la mesa del Parlament és política, en ús de les seves atribucions. Davant seu, el govern, dins de les seves i també en resposta política, no permetrà a Sánchez ser investit perquè és independentista i no li cau bé. Al temps, confia que el Tribunal Suprem, en via judicial, prohibeixi al proposat personificar-se al Parlament per a la investidura. Fa bé en confiar. Els tribunals espanyols apliquen la justícia que plau al príncep, ja que la seva idea de la divisió de poders coincideix amb la del Rei Sol per a qui els jutges eren poc més que camarlencs, com aquests d’aquí. Si el jutge Llarena, en ús de la seva llauna, i per això mateix arbitrària, discrecionalitat, prohibeix a Sànchez desplaçar-se al Parlament, estarà violant no política sinó judicialment el seu dret de sufragi passiu i pot ser que delinquint. Sens dubte el govern té una raó po

La lengua catalana

Imagen
Resulta, en verdad, curioso que todo lo que José María Pemán escribió en ABC hace cincuenta años sobre el catalán siga siendo tan certero: «Me encuentro –¡otra vez!– el problema del idioma catalán revivido con ocasión de la enseñanza en las escuelas. Pienso que el primer problema del catalán como idioma es calificarlo como "problema". En este caso, como en otros muchos, el problema es el modo de manipular una cosa que en sí misma no lo es. El catalán, en sí, no es un problema: es una evidencia. Lo que ocurre es que las evidencias cobran fisonomía contorsionada de problema cuando son manejadas por los políticos, ¡que esos sí que son un problema!». Es altamente irresponsable hacer creer a los españoles que enseñar en lengua catalana equivale a «adoctrinar». Se puede adoctrinar en cualquier idioma; en castellano, por ejemplo, se está adoctrinando (y corrompiendo) a nuestros hijos de las formas más puercas y miserables sin que nos inmutemos. El catalán