carrostia

“D ónde están las putas urnas? ” Aquesta frase, pronunciada per un policia espanyol mentre els seus companys destrossaven a cops de mall les portes, les finestres i els armaris de l’escola Nostra Llar de Sabadell –on havia de votar la presidenta Carme Forcadell–, resumeix perfectament allò que va ser l’1 d’octubre. El dia en què els vots i les paperetes van xocar contra les porres i les bales de goma. El dia en què els desitjos de democràcia es van trobar davant del mur de la intolerància, per més que aquesta anés vestida de legalitat. “ ¿Dónde están las putas urnas? ” és la continuació d’un “ ¡A por ellos! ” que va acabar mutant en un feridor “ Que nos dejen actuar ”. És colpejar el desig majoritari de voler decidir lliurement el nostre futur amb tota la força de l’article 2 de la Constitució, aquell que parla de “la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. De grat o per la força, però espanyols! “ ¿Dónde están las putas urnas? ” és la cara

De les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi A la seva obra mestra   1984 , George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat. Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accide

Alguna cosa passa en un país, en un Estat, en una societat, quan la força n’és la protagonista. Amb violència o sense violència explícita, el recurs sistemàtic a la força protagonitza cada cop més l’actualitat d’una Espanya que ha escollit l’autoritarisme i l’amenaça per imposar-se als discrepants, sense servir-se gens del diàleg, la col·laboració i el consens els quals, segons asseguren els apòstols de la democràcia, són els mètodes que identifiquen les societats avançades. “A por ellos” és la consigna que fa furor entre els defensors de la Constitució i no són només paraules. Segur que hi haurà qui no creu —o qui s’estima més no creure— en l’amenaça de morts als carrers que el Govern de M. Rajoy hauria fet arribar a Carles Puigdemont per avortar la independència de Catalunya. Però el més probable és que sigui una veritat com un temple, i no només perquè Marta Rovira i el coronel Amadeo Martínez Inglés són més creïbles que Maria Dolores de Cospedal, la ministra que va amenaça