carrostia

Hubo en las redes, comentarios muy salidos de tono, la foto del considerado autor, a la Alcaldesa la pusisteis de vuelta y media.....y de muy mala manera. Esta subida de “bilis”, no la entiendo; creo que con sentarse en una silla y “rumiar” un rato; debe bastar para, no olvidarse que es un animal, me gustaria ver cuanta subida de tono hay cuando un niño pasa hambre o frio NINGUNA. Y si, le doy la culpa a la Guardia Urbana, pero seguro que me estoy metiendo en un berengenal; pero la culpa que yo le doy es bastante diferente a los de la “subida de bilis”. Si se hubieran preocupado en hacer cumplir las ordenanzas del Ayuntamiento, ese perro debe ir con bozal; cumplida la ordenanza, ni el perro muerde ni el guardia mata. Cuando hay un incidente de un perro que muerde a alguien, todos a correr ese perro debia llevar bozal y claro huy, buff y pataplam. Sres animalistas, su defensa de un perro me parece muy excesiva; dediquen el mismo impetu, en cumplir las ordenanzas que

El cre­ti­nisme és una pecu­li­a­ri­tat de per­so­nes sin­gu­lars, d’indi­vi­dus que es tor­nen soli­ta­ris; però, pel que es veu avui dia, també pot afec­tar col·lec­tius humans, o la soci­e­tat en con­junt.  És com si una boira espessa encegués la pers­pec­tiva i l’horitzó de col·lec­tius que els mar­xis­tes qua­li­fi­ca­ren d’ ali­e­nats . D’això, almenys, par­la­ven els mar­xis­tes dels anys meus d’uni­ver­si­tat, quan pre­te­nien alli­be­rar-nos de les adherències capi­ta­lis­tes mal­sa­nes (recordo molt bé els dis­cur­sos infla­mats de Fernández Buey al claus­tre de lle­tres o els soli­lo­quis del meu esti­mat amic comu­nista Narcís). Avui dia, el mar­xisme és cosa de vells i els qui ho són no gosen dir-ho. Al con­trari, el cre­ti­nisme no és moneda a l’ús, dialècti­ca­ment par­lant, però és una demo­li­dora rea­li­tat –de vega­des acla­pa­rant– en l’uni­vers dels polítics de qual­se­vol espècie raci­o­nal o irra­ci­o­nal. És pos­si­ble que el Cre­a­dor, en un mal momen

Barcelona ha estat governada pels socialistes o pels comunistes des de fa 40 anys, amb l’única excepció de Xavier Trias. Sobta en canvi que, quan un personatge de l’òrbita sobiranista es vol postular com a alcaldable, parli sempre únicament de Pasqual Maragall i mai de Trias. Encara que no li donés temps en quatre anys, i malgrat tots els seus defectes, amb Trias i el seu equip Barcelona deixava de viure de renda dels grans esdeveniments del passat (Jocs Olímpics) o dels petits i oblidables (Fòrum de les Cultures) i començava a preguntar-se quina era la seva aposta de futur. La cosa anava de sensibilitat social, de coneixement, cultura i recerca, de  smart cities , de ser un desacomplexat focus d’inversió econòmica, de preparar-se per a ser capital d’un Estat i de col·laboració publicoprivada. Potser era insuficient. Però com a mínim ja no anava de tramvies, ni de jocs d’hivern, ni de multiculturalitats i cosmopolitismes malentesos. Ens preguntàvem què volíem ser. Anàve

Sr Iceta; Sra Arrimadas, Sr Domenech; Sr Albiol; o si prefieren Sr Sanchez, Sr Rivera; Sr Rajoy; Sra Colau; su España Federal, su Reforma Constitucional, cumpliendo la Ley sobre 2042 BASTA DE MENTIRAS Déjenme clarificar a los electores llamados a las urnas el 21D, que sus alegatos a una España Federal, a una reforma constitucional, in secula seculorum. Amen Díganles de verdad que supone en tiempo su propuesta; no creo que tal reforma sea como las dos que se ha reformado últimamente con nocturnidad y alevosía, que sepamos; la primera de ellas en 1992 para permitir el sufragio pasivo en las elecciones municipales a los extranjeros. La segunda de ellas en 2011 para introducir la estabilidad presupuestaria exigida por la UE. Situemonos en la literalidad :La ley Entremos en los requisitos procedimentales a tener en cuenta para proceder a misma, ya sea por vía del artículo 168 CE (necesaria en caso de afectar a (1) la totalidad del texto constitucional, o (2) al Título preliminar,