carrostia

Des de la ruptura del pacte constituent i la liquidació de la Constitució a Catalunya, amb la imposició d’un Estatut no votat, la majoria política catalana va fer diversos assajos d’acordar una via pactada per un referèndum d’autodeterminació però amb qüestionari obert. L’Estat s’hi oposà frontalment i començà una guerra incruenta mediàtica, econòmica i d’erosió de l’autogovern català. Davant d’això la majoria catalana, sempre deixant les portes obertes al diàleg, s’emmirallà en els casos del Quebec i d’Escòcia i va promoure juntament amb la societat civil organitzada una via democràtica tradicional a la sobirania: manifestacions pacífiques multitudinàries i vots majoritaris reiterats. D’aquí va venir el pas de la llei a la llei, d’aquí va venir que les famoses estructures d’estat eren les mínimes imprescindibles perquè en una via democràtica també hi ha el pas d’administració a administració. El que un dia abans és titularitat de l’Estat espanyol, l’endemà passa al nou Est

Un model d’estructura regional de l’Estat espanyol que necessita per subsistir l’aportació de 16.000 milions d’euros anuals d’una comunitat, és un model insostenible en el temps i, per tant, inviable. El professor Santiago Niño Becerra és qui més ha teoritzat sobre aquest problema d’insostenibilitat i també el que ha estat més clar; només cal recordar algunes de les seves frases per veure que és dels pocs que diuen allò que molts pensen però no s’atreveixen a dir. En una entrevista publicada a Nació Digital el 2 de desembre de l’any passat deia: “Espanya és insostenible com a Estat, tal com és ara.” I el 19 d’octubre del 2017 deia: “Si Catalunya se’n va, Espanya perdrà el 23% dels ingressos fiscals i el 20% del PIB es perdria.” I l’octubre del 2016 ja ens deia que el sistema de pensions actuals és inviable. I el 3 de juny d’enguany declarava a El Nacional: “D’aquí a cinc mesos Catalunya tindrà un pla d’independència econòmica.” Les previsions i els auguris del doctor d’es

Sant Esteve de les Roures ha estat l’últim  hit  de l’independentisme , amb el permís del “ Viva Puigdemont ”. No tant perquè la Guàrdia Civil s’inventés el municipi en un informe que va fer arribar al Suprem sinó per la resposta ciutadana que ha tingut. El poble s’ha fet viral a Twitter i ara ja té universitat, aeroport, penya blaugrana, un festival de música, un accelerador de partícules i fins i tot una línia de metro.  L’humor col·lectiu es converteix en l’antídot més eficaç   contra la repressió perquè subverteix l’estratègia de l’Estat. És a dir, aprofita la força de l’embat per retornar-lo com un  boomerang , però convertit  en una acció simpàtica i no violenta, una fórmula que encara el fa més potent perquè ajuda a perdre la por, cohesiona i eleva la moral de l’independentisme. En canvi, a l’Estat, aquesta resposta humorística   no només el despulla sinó que el posa entre l’espasa i la paret. D’una banda, pot deixar que se’n faci mofa i acceptar ser ridiculitzat

A l'Estat se li està descontrolant la situació. Ho dèiem a principis de gener, interessa que el republicanisme gestioni la investidura a llarg termini. Us exposo els motius. No és una lectura optimista, són fets. 1     1) Europa llegeix els resultats del 21-D com una victòria de Puigdemont i del moviment independentista. No ho dic jo, ho va admetre ahir el ministre Méndez de Vigo 2        2) La tensió entre PP i C's fa encara més difícil poder tirar endavant uns pressupostos que, sorpresa, hauran de tenir més retallades després que el BCE hagi reduït a la meitat el seu pla de compra de Bons. No ho dic jo, ho anunciava Mario Draghi 3    3) Aquests problemes per trobar suports, amb el PNB exigint que s'acabi amb el 155, aboca el Gobierno a sondejar la possibilitat de seguir prorrogant els pressuposts fins que acabi la legislatura. No ho dic jo, ho diu Montoro. 4     4) Per molt que vulguin tapar amb la bandera i l'himne els problemes reals dels ciutadans, avu

L'autoengany és el primer enemic de qualsevol que es proposi assolir un objectiu.  Cal distingir entre la moral necessària per passar a l'acció i l'autoengany, que no deixa de ser un error d'anàlisi. Des de l'any 2010, les elits polítiques i econòmiques de Madrid han volgut autoenganyar-se sobre el procés sobiranista. El discurs dels mitjans ha expressat a bastament aquest capteniment. Hem parlat molt de l'autoengany en els cercles independentistes i, en canvi, hem passat per alt una actitud igual o més exagerada a l'altra banda. L'autoengany del poder espanyol té noms i cognoms: Soraya Sáenz de Santamaría i Jorge Moragas han estat els seus màxims artífexs. Moragas,com és sabut,ha estat rellevat. Un producte bàsic d'aquest autoengany cuinat al palau de la Moncloa ha estat la idea que l'independentisme podria ser derrotat per KO.   Això va molt lligat a la creença -àmpliament estesa a la capital espanyola- que el procés és un movi

Madrid està de celebració. I ja fa dies. Tants com de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i de l’empresonament de líders i dirigents independentistes.   Els diaris de Madrid són un bon termòmetre per percebre com se sent l’Estat.   I ara se sent fort i guanyador. Ho demostren les darreres portades de la premsa espanyola i també les declaracions d’aquest divendres del portaveu del govern de Rajoy, Méndez de Vigo. Gran part de les seves energies està dirigida ara a fer befa de les declaracions de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn davant el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Méndez de Vigo es vantava que el propi Jordi Sànchez havia reconegut davant el jutge que l’1-O va ser il·legal, i l’ABC titulava la portada d’aquest divendres amb la paraula “Desbandada” -amb fotos de Sànchez, Forn, Cuixart i Forcadell. Cal ser curt de mires. Però en això estan.   L’Estat no se n’adona de la irrellevància real que té el fet que els presos polítics diguin el que ca

La inaudita agressivitat de la policia l’1-O ha trobat a Espanya l’escalf de l’“A por ellos”. La inaudita agressivitat de la policia l’1-O ha trobat a Espanya l’escalf de l’“A por ellos”. Sense ànim de relativitzar el drama de la violència de gènere, voldria assenyalar com l’actitud dels poders espanyols envers Catalunya té una connexió evident amb la dels maltractadors. Intentaré explicar-ho a través d’algunes frases d’ús comú que formen part del seu argumentari. “TAN BÉ QUE ESTÀVEM”. El primer argument d’un maltractador és acusar la víctima d’haver arruïnat la relació. Per això es crea la ficció d’un passat idíl·lic que se n’ha anat en orris per culpa d’un caprici. En el nostre cas, l’aparell mediàtic espanyol parla del Procés com un brot espontani que no s’explica per causes anteriors. Com si els conflictes del segle XX (i els anteriors) fossin un cúmul de falsedats ordides per historiadors encegats, com si la llista de greuges que van portar a reclamar un nou Estatut s’hagués es

L’Estat espanyol ha donat la primera senyal de vida intel·ligent en molt de temps al renegar de l’intent de fer-se amb el control total i efectiu de Catalunya via article 155 i convocar immediatament eleccions. Apunt important: aquest article l’he escrit el diumenge 29 d’octubre de 2017.  Un escenari d’ocupació policial i militar de Catalunya després de la DUI era intolerable per la Unió Europea, que s’ha afanyat a pressionar l’Estat perquè abandoni tota pretensió de violència contra els catalans. El Govern català, jo mateix i molts altres esperàvem que l’Estat espanyol entrés a sac i desbocat a detenir càrrecs electes, ocupar presencialment el Parlament, fer-se amb tots els serveis públics, etc. És a dir, tots esperàvem que apliqués una estratègia de commoció i paüra al més pur estil de la que van seguir els americans els primers dies de la Guerra d’Iraq. En aquest escenari repressiu el poble auto-organitzat hagués plantat cara al Règim fins que s’hagués produït una mediació int