carrostia

Em fa una mica de vergonya (de vergonya aliena, volia dir) que aquests dies, en què es compleix un any del 27-S, d’aquella declaració d’independència que el Parlament va celebrar amb cares de funeral, ara tothom faci tants esforços per intentar arreglar la seva pròpia biografia. Sentia, ahir, i probablement avui en sentiré més, tertulians, analistes i periodistes espolsant-se les mosques de sobre i fent grans anàlisis sobre com de malament es van fer algunes coses ara fa un any. No deixa de ser curiós, i em fa certa vergonya (certa vergonya aliena, volia dir), sentir com alguns dels que ara es passen el dia fent retrets siguin, però, els mateixos que ara fa un any animaven els conductors del procés a tirar-lo endavant fins al final. I em fa encara més vergonya (vergonya aliena, volia dir) sentir alguns polítics (en boca seva, en boca d’amics, de coneguts i saludats, alguns d’ells periodistes i tertulians) com intenten responsabilitzar alguns dels seus antics socis (era la leg

Fa riure, de tan estúpida, estèril i infantil que és, aquesta cursa en què han entrat Ciudadanos i el PP contra els llaços grocs i les estelades que decoren aquest país en què vivim. Aquests dies de calor enganxosa i insuportable (que no és ni tan enganxosa ni tan insuportable si estàs de vacances i pots anar amunt i avall) he vist estelades i llaços grocs en llocs inversemblants. No només a places i carrers. N’he vist de pintats a l’asfalt de la carretera (i no pas precisament petits), enmig de les rotondes, dalt dels fanals, a parets d’edificis abandonats, als ponts de l’autopista, en campanars, bústies, papereres i, és clar, a les samarretes i jerseis d’un munt de gent. M’atreviria a dir que no pots anar enlloc sense veure’n. Al PP i a Cs, però, els molesten. I en aquesta cursa infantil en què han entrat ara es barallen per veure qui fa més perquè treguin els llaços. La nova portaveu del PP al Congrés, Dolors Montserrat, va anunciar ahir que al setembre presentaran

Ho trobo, senyor Llarena, francament indignant. Decebut, desenganyat, enfadat, desil·lusionat, disgustat o emprenyat són adjectius que se’m fan curts. Perquè el que realment estic és indignat, irat, atònit, rabiüt, furiós i, si ho voleu dir així, colèric. Com carai podeu dir el que dieu en la interlocutòria d’ahir (o com carai se n’hagi de dir) que serveix per mantenir Jordi Sànchez a la presó? On s’és vist? Un dia, molts mesos enrere, l’aleshores conseller de la Presidència, Francesc Homs, va dir que arribaria un moment en què ens prohibirien fins i tot pensar. Doncs a mi em sembla que aquest dia ja és aquí. Perquè el jutge del Suprem Pablo Llarena (a mi sempre em surt escriure Llanera, potser per allò d’ El Llanero Solitario  que probablement ell es pensa que és); aquest senyor, deia, considera que Jordi Sànchez ha de continuar a la presó perquè “persisteix el risc de reiteració delictiva”, entre d’altres raons perquè Sànchez “manté el seu ideari” en un context en el