carrostia

Si l’abdicació del rei Joan Carles I en el seu fill va ser una operació per salvaguardar del desprestigi la corona, es pot afirmar que ha estat absolutament fallida. Ben al contrari, sota la direcció de Felip VI la monarquia espanyola se situa entre les cases reials d’Europa pitjor valorades. L’epicentre d’aquesta desafecció s’ha situat a Catalunya després de l’infame discurs del 3-O, en què Felip VI avalava la brutalitat policial de l’1-O, i el sondeig del CEO, que dona una valoració dels catalans respecte al monarca d’1,8 sobre 10. Felip VI ha dinamitat la seva relació amb la majoria dels catalans i les seves institucions, com mostra la reprovació contra el rei aprovada dijous per la majoria del Parlament i la demanda de l’abolició de la monarquia a la cambra catalana. Probablement els febles fonaments democràtics que demostra l’Estat espanyol és el que encara apuntala la corona. Només això pot explicar la irada i amenaçadora resposta del govern espanyol socialista cont

La societat catalana es disposa a homenatjar les víctimes de l’atemptat gihadista de fa un any a Barcelona i Cambrils i les seves famílies. És un acte natural, de solidaritat, tan autèntic com la reacció ciutadana poques hores després de l’atac al crit de “no tenim por” o com les mostres de simpatia i gratitud cap als Mossos i serveis d’emergències per com van reaccionar en una situació extrema com aquella. Va ser un cop viscut i entomat en primera persona i també en primera persona serà commemorat aquest divendres, amb l’únic objectiu de fer costat a les famílies o reafirmar els catalans com a poble de pau. Es tracta, doncs, d’una iniciativa popular i emotiva. Gens política. Per això, està molt per sobre de la figura del rei espanyol, del rebuig i la fredor que s’ha guanyat a Catalunya i, evidentment, molt per sobre dels discursos preventius i interessats, que ja criminalitzen sobiranistes i republicans per voler convertir l’homenatge en un boicot al Borbó i un acte reiv

Uns dies abans de la darrera final de la copa del Rei ja vaig defensar que, al meu parer, el que havien de fer els aficionats del Barça que l’anaven a veure al Wanda Metropolitano era rebre el monarca  d’esquenes i en absolut silenci  . I ara penso que cal fer el mateix. El rei serà a Barcelona el proper divendres en el trist aniversari dels atemptats del 17-A, i el que, al meu parer, ha de fer la ciutadania és expressar el seu més absolut rebuig al cap d’un estat que no ha fet pas tot el possible per investigar tots els punts foscos d’aquests atacs i que forma part d’una família que té negocis amb els països àrabs que acaben finançant accions com les de Barcelona. I, a més, sí, Catalunya viu una situació d’excepcionalitat política i no toca pas fer la gara-gara al monarca que el 3 d’octubre va cridar tots els estaments de l’Estat a esclafar els catalans fos com fos. Si es pensava que el seu discurs defensant la violència policial de l’1-0 no tindria conseqüències, que s’ho

De vegades diries que els polítics ni saben que cal fer amb el poble que governen, diries que no saben què desitja realment, no tenen ni idea de qui és Fer venir Felip VI a la cerimònia de record de l’atemptat de la Rambla és no saber quin peu calcen els catalans, els que tan necessita Pedro Sánchez per a seguir sent president del  Gobierno de España . De vessades més o menys importants n’hi ha cada vegada que un polític del regne apareix a Catalunya per primera vegada. I és que, des de Madrid, no se sap qui som. En Pedro Sánchez tampoc coneix el poble català. Portar el rei a fer cerimònies al costat de la gent que va sofrir l’atemptat més brutal i inesperat, portar el rei que ja l’any passat va ser rebut amb una gran xiulada, portar-lo ara, ara que Felipe VI va ser tan amable en aquell discurs reial del 3 d’octubre, dos dies després de la gran ensulsiada que la Guàrdia Civil i la Policia van infligir a la nostra societat, a aquella gent que el que desitjaven era simplement

Rumiant l’article d’avui, demano a amics i coneguts si em poden passar exemples d ’ episodis bèl·lics que em puguin ajudar a explicar-me.  Concretament, busco històries de turonets.   El típic turonet insignificant que cal conquerir o impedir que es conquereixi, potser per accelerar la victòria o potser per demorar la derrota, o per donar temps a una altra companyia de creuar el riu, o vés a saber per què.  El típic turonet de merda que s’acaba convertint en l’escenari d’una carnisseria absurda, en la tomba de milers. I que al final potser no era tan important, ni tan decisiu. O sí, o igual és el turonet que acaba canviant el curs de la batalla o fins i tot de la guerra, qui sap.  Els amics responen bé, em plouen els exemples.  El Govern de la Generalitat és ara un d’aquests turons. L’ocupa el govern espanyol, i es nota: el major Trapero fa fotocòpies,  el consell de ministres cessa i nomena alts càrrecs, les inversions estan paralitzades i, per posar només un de les dotze

Acabo de escuchar que nos visitará, aprovecho pues la circunstancia para enviarle estas humildes y poco brillantes líneas y a pesar de ello me gustaría que leyese. Veamos, Usted es el cabeza visible de la casa de Borbón y me preocupa un poco que cuando le oigo hablar, siempre lo hace sobre el Imperio de la ley y la Constitución, no se lo tome a mal, pero sinceramente creo que moralmente no es la persona más adecuada para hacerlo. Le voy a refrescar la memoria sobre la actuación de los borbones en España durante los siglos XIX y XX. Empecemos con Fernando VII, que comete la primera ilegalidad al hacer abdicar a su padre Carlos IV para proclamarse él y cargarse la constitución española vigente, era la primera constitución de la historia de España, la del año 1812 popularmente conocida como la Pepa, que era una constitución modélica por la época. A continuación proclama el absolutismo en un acto de fuerza. Es la primera vez en el siglo XIX que un borbón utiliza la rebelión

Una monarquia és, sobretot, espectacle. El seu paper –com cap altre paper de l’esfera pública– depèn de les aparences.  I és per això que una monarquia sempre s’envolta d’aquella pompa que pretén distingir el monarca dels ciutadans. Si el monarca no apareix als ulls de la gent com algú diferent, i superior, la gent comença a qüestionar-se quina necessitat en té. I si la gent es comença a preguntar per quina raó necessita un monarca, aleshores el monarca està acabat. Al món, avui, només queden ja dèsset monarques, divuit si comptem el papa, que és l’únic monarca electiu del món. L’extinció de la institució monàrquica sembla a hores d’ara només una cosa de temps. Especialment si el monarca és polèmic. Felipe de Borbó va rebre la resposta que mereixia de la ciutadania i les institucions catalanes. Va haver d’entrar al Palau de la Música sense pompa, gairebé d’incògnit, amb la policia ocupant d’una manera brutal la Via Laietana i fent per manera de contenir la protesta

Reviso el discurs del rei del passat dia 24. Penso, crec que fonamentadament, que el que llegeix aquest senyor davant les càmeres ens pot donar pistes de com estan les coses a Madrid, en especial a les altes esferes polítiques, funcionarials, econòmiques, judicials, militars i mediàtiques. Alguns dels seus membres formen a més part del cercle íntim del rei, un cercle en què s'hi compten gent interessant i preparada, així com insuportables 'pijos' i un grapat de ganduls (se'n recorden del 'compi yogui' de Letícia, el penques de Javier López Madrid?). El que no hi ha gaire, per no dir gens, es gent menestral, de clase mitjana o professionals que s’hagin hagut de guanyar la vida exclusivament amb el seu talent i el seu esforç. Aquesta teranyina, que considera que té dret a controlar els mecanismes del poder estatal, no representa el que és Espanya, ni la seva ciutadania, però és bo, com deia, saber el que s'hi barrina. Que tramen els que estan aves