carrostia

El cre­ti­nisme és una pecu­li­a­ri­tat de per­so­nes sin­gu­lars, d’indi­vi­dus que es tor­nen soli­ta­ris; però, pel que es veu avui dia, també pot afec­tar col·lec­tius humans, o la soci­e­tat en con­junt.  És com si una boira espessa encegués la pers­pec­tiva i l’horitzó de col·lec­tius que els mar­xis­tes qua­li­fi­ca­ren d’ ali­e­nats . D’això, almenys, par­la­ven els mar­xis­tes dels anys meus d’uni­ver­si­tat, quan pre­te­nien alli­be­rar-nos de les adherències capi­ta­lis­tes mal­sa­nes (recordo molt bé els dis­cur­sos infla­mats de Fernández Buey al claus­tre de lle­tres o els soli­lo­quis del meu esti­mat amic comu­nista Narcís). Avui dia, el mar­xisme és cosa de vells i els qui ho són no gosen dir-ho. Al con­trari, el cre­ti­nisme no és moneda a l’ús, dialècti­ca­ment par­lant, però és una demo­li­dora rea­li­tat –de vega­des acla­pa­rant– en l’uni­vers dels polítics de qual­se­vol espècie raci­o­nal o irra­ci­o­nal. És pos­si­ble que el Cre­a­dor, en un mal momen