carrostia

Avui comencem amb una notícia cultural:   l’escriptor Quim Monzó és el guanyador de l’edició d’aquest any del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes . Però per primer cop en tota la història del premi, el president de l’entitat que reparteix el premi, Jordi Cuixart d’Òmnium Cultural,   no ha pogut trucar al premiat per transmetre-li la bonanova. Ho certificava el mateix Quim Monzó, perplex i trist perquè no ha pogut gaudir del mateix tracte protocol·lari que els seus antecessors premiats. Monzó ho ha denunciat amb contundència i ha reconegut que fa dies que intenta escriure una carta d’agraiment al president d’Òmnium, i no se’n surt amb què posar-li donada la complexitat de la situació del pres. El company de Cuixart a la presó, Jordi Sànchez, està en boca de tothom. El presidenciable a la Generalitat està sent motiu de debat entre les files independentistes. Després de l’aval d’ERC, JxC ha topat amb la CUP. I aquesta vegada també amb la justícia espanyola.   El Tribunal

Una monarquia és, sobretot, espectacle. El seu paper –com cap altre paper de l’esfera pública– depèn de les aparences.  I és per això que una monarquia sempre s’envolta d’aquella pompa que pretén distingir el monarca dels ciutadans. Si el monarca no apareix als ulls de la gent com algú diferent, i superior, la gent comença a qüestionar-se quina necessitat en té. I si la gent es comença a preguntar per quina raó necessita un monarca, aleshores el monarca està acabat. Al món, avui, només queden ja dèsset monarques, divuit si comptem el papa, que és l’únic monarca electiu del món. L’extinció de la institució monàrquica sembla a hores d’ara només una cosa de temps. Especialment si el monarca és polèmic. Felipe de Borbó va rebre la resposta que mereixia de la ciutadania i les institucions catalanes. Va haver d’entrar al Palau de la Música sense pompa, gairebé d’incògnit, amb la policia ocupant d’una manera brutal la Via Laietana i fent per manera de contenir la protesta