carrostia

Per setena vegada consecutiva la passada Diada va ser la prova fefaent que una gran part de ciutadans de Catalunya reclamen el dret a decidir i una República catalana. I costa molt d’entendre que això no trobi més comprensió en els socialistes que tradicionalment s’han proclamat republicans i federalistes (“ somos un partido racionalmente republicano y lo seguiremos siendo ”, Felipe González, Barcelona, 30 d’abril de 1977; “Des del convenciment que Catalunya és una nació... apostarem per una reforma de la Constitució... que reforci tots els instruments federals de l’Estat, fent d’Espanya un veritable Estat federal”, PSC Programa electoral, eleccions Parlament de Catalunya, 2010). Però un Estat federal parteix del pacte, de l’acord entre iguals que gaudeixen de plena sobirania per pactar en llibertat. També, per una vegada i sense que serveixi de precedent, Inés Arrimadas té raó i no menteix quan referint-se a la Diada d’enguany afirmava: “Va ser una manifestació multitudinària

En moments de dificultats, tribulacions i incertesa tendeix a imposar-se el desànim, llavors és convenient recórrer a les paraules dels poetes per veure que no tot està tan malament com es pensa i esvair qualsevol ombra de dubte sobre el futur. En efecte, en circumstàncies molt més adverses que les actuals, Salvador Espriu (1913-1985) escrivia el 1968 el poema  El meu poble i jo , en homenatge a Pompeu Fabra, mort a l’exili de Prada de Conflent el 1948, a qui denomina mestre de tots. Eren moments durs en què “bevíem a glops / aspres vins de burla [...] / Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo”. I, tanmateix, “tenim la raó / contra bords i lladres [...] / A baixar graons / de dol apreníem / [...] Davallats al pou, / esguardem enlaire / [i] ens alcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo”. Ara la situació no és la mateixa que fa mig segle i el futur segueix estant per escriure, potser no tan ràpidament com alguns voldrien o esperaven. S’ha fet un ca