El judici de Salomó
El sobiranisme ha entrat en la fase temuda per alguns, i prevista pels altres: en un culde-sac d’on, si un fet imprevist i absolutament regirador no ho canvia, no en sortirà mai més, i dic “mai més” amb les reserves que la relativitat fa aconsellable. Si anem al fons de l’argumentari unionista, la peça clau sembla que no la permet la Llei. Han dit als catalans: “Porteu la proposta al Congrés dels Diputats i reformeu la llei.” Però l’envit és en si mateix irresoluble perquè, tots ho sabem, hi ha un cercle viciós: 1) si voleu l’autodeterminació, com que la llei no la permet, cal canviar la llei; 2) per canviar la llei cal majoria a les cambres legislatives; 3) nosaltres tenim la majoria; 4) nosaltres no volem canviar la llei per permetre l’autodeterminació; 5) no la tindreu mai. Quan ja han dit del dret i del revés que no negociaran mai res, és que els líders indepes esperen que baixi la Mare de Déu a fer un miracle? Som en un statu quo sense sortida, després d’una