carrostia

Demà divendres farà cinc mesos que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó per les seves conviccions polítiques i per haver col·laborat a fer que el referèndum de l’1-O fos un èxit. L’Estat els manté a la presó, però, sota l’acusació de rebel·lió tot i que, segons el mateix Codi Penal espanyol, aquest delicte només es produeix si hi ha violència. I aquesta és la clau d’aquesta vergonya a l’Europa del segle XXI, que els dos jutges que han avalat aquesta actuació, Carmen Lamela, de l’Audiencia Nacional, i Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, defensen que hi va haver violència el dia 20 de setembre en la protesta, pacífica, contra les detencions dels dirigents de la Generalitat que preparaven el referèndum. En els atestats de la Guàrdia Civil es parla, fins i tot, de violència en els actes de les darreres diades organitzades, de forma exemplar, per les entitats que tots dos presidien, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana Tot plegat kafkià, però ben en línia de l

                                                                                   A raíz del conflicto catalán, que continúa sobredeterminando el escenario político español , va deslizándose una sospecha creciente generalizada sobre algunas organizaciones, colectivos, dirigentes, o profesionales críticos o contrarios al 155. El foco, primero, de momento, se ha puesto exclusivamente en Cataluña, después podría ampliarse al resto de España. Es un proceso imperceptible que corre el riesgo de llevarnos al opresivo ambiente tan bien descrito en la película  “La vida de los otros”; sobre aquella cotidianidad de la desaparecida República Democrática Alemana, latía en los sótanos la sombra de la represión. Y por eso, al calor de las investigaciones judiciales sobre el “procés”, dirigidas por el magistrado Pablo Llerena, se suscitan filtraciones u opiniones  de lo que cabría empezar a denominar la Stasi del 155. Ahora mismo la rueda de la sospecha se detiene sobre el productor au

En una democràcia avançada tant Lamela com Maza podrien ser jutjats per prevaricació, segons sosté Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política, en el seu art icle “Estat de dret, eleccions, Brussel.les” 1. ESTAT DE DRET SOSCAVAT. Molts ciutadans europeus i americans assisteixen estupefactes aquests dies a uns comportaments de les institucions espanyoles que els llibres de text associen a estats no democràtics. Dreta reaccionària, monarquia autoritària, cultura política dictatorial... Els noms i adjectius referits a l’estat espanyol tendeixen a esgotar-se aquests dies en bona part dels mitjans de comunicació internacionals. I tot això es dona en el si d’una Unió Europea cansada, malalta, moralment decepcionant. En el front judicial, les actuacions de la fiscalia i de l’Audiència Nacional passaran als annals de les facultats universitàries com a exemples de comportaments que qualsevol estat de dret ha d’evitar. D’una banda, la “rebel·lió” no ha estat mai un delicte que s’hagi de

A veces me tachan de hiperbólico por hablar de Revolución catalana. No será para tanto. Pero sí, bien se ve, para la rebelión . Grandes palabras. Aquí se avecina la habitual polémica jurídica sobre la tipificación del delito presunto. ¡Falta el inexcusable requisito de la violencia! se indignan algunos. Eso ya lo ha pensado este fiscal que está en todo, incluido el mundo de la fición novelesca. El asunto depende, razona el jurista, de lo que se entienda por violencia y, para ello, nada mejor que proporcionar una medida objetiva: la votación del referéndum (ese que no existió, según doctrina de su jefe) fue en realidad, un "levantamiento violento". El mismo fabulador ya había dado muestras de su encendida prosa en su requisitoria para procesar a los dos Jordis ante el TSJC, calificando las multitudes o muchedumbres causantes de los supuestos ilícitos de turbas . No le salió en el TSJC que, al parecer, no apreció delito en las turbas y su señoría llevó los papeles a la Audie