carrostia

Senyor, Vostè i jo no ens coneixem, tot i que podríem. Tenim gairebé la mateixa edat, hem viscut – o vivim encara – a la mateixa ciutat, gaudim de la bellesa del Pirineu en els nostres dies de descans i si hem de fer cas a allò que tots dos hem estudiat, vull creure que compartim també una certa passió pel món del dret. Tenim també alguns coneguts comuns que, abans de veure com es desenvolupaven els fets, em deien que tenien una bona opinió de vostè i el consideraven una bona persona. Li explico tot això per dir-li que, per mi, vostè tenia una pressumpció d’humanitat, sentit de la justícia,  capacitat jurídica i coneixement de la societat catalana suficient per fer la seva feina amb solvència. Una persona que comparteix tantes coses amb mi -pensava- s’ha de guiar, al marge del que un i altre pensem,  per uns valors sòlids i equànimes i un alt sentit de la justícia. Però és evident que amb les resolucions que vostè ha dictat en relació al Vicepresident Junqueras, el Conse

La gran contradicció del jutge del Tribunal Suprem  Pablo   Llarena   és, segurament, justificar totes les seves decisions, que han de ser judicials, amb arguments polítics. De fet, les seves interlocutòries han estat a bastament comentades per experts, per polítics, tertulians, que s'han posat les mans al cap per com   Llarena   no ha intentat dissimular la separació de poders. Bona part de la instrucció fins ara del magistrat s'ha centrat a decidir si deixa o no en llibertat els presos polítics. A més, ha imputat nous investigats, ha demanat els sumaris a Catalunya i ha desactivat les ordres europees i internacionals de detenció contra Carles Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les. En pràcticament totes les seves accions hi ha contradiccions destacades. Deixar o no l'escó Si rellegim les interlocutòries de   Llarena,   trobarem arguments diferents per argumentar la mateixa decisió: no deixar sortir els presos en llibertat.  L'exemple més cla

Ho trobo, senyor Llarena, francament indignant. Decebut, desenganyat, enfadat, desil·lusionat, disgustat o emprenyat són adjectius que se’m fan curts. Perquè el que realment estic és indignat, irat, atònit, rabiüt, furiós i, si ho voleu dir així, colèric. Com carai podeu dir el que dieu en la interlocutòria d’ahir (o com carai se n’hagi de dir) que serveix per mantenir Jordi Sànchez a la presó? On s’és vist? Un dia, molts mesos enrere, l’aleshores conseller de la Presidència, Francesc Homs, va dir que arribaria un moment en què ens prohibirien fins i tot pensar. Doncs a mi em sembla que aquest dia ja és aquí. Perquè el jutge del Suprem Pablo Llarena (a mi sempre em surt escriure Llanera, potser per allò d’ El Llanero Solitario  que probablement ell es pensa que és); aquest senyor, deia, considera que Jordi Sànchez ha de continuar a la presó perquè “persisteix el risc de reiteració delictiva”, entre d’altres raons perquè Sànchez “manté el seu ideari” en un context en el