carrostia

Ser patriota hauria de passar necessàriament per un amor incondicional al pròxim, al ciutadà del teu estat, o nació, o poble. Per una lluita honesta en defensa del benestar de tots els compatriotes.  No és cert que nació o nacionalisme siguin paraules lletges. Com no ho són pàtria o patriota . Les hem fet lletges nosaltres a base de pervertir el seu sentit per convertir-les en conceptes metafísics. En eines que colpegen directament l'estómac dels ciutadans i els fan més dúctils. Ciutadans és l'exemple apoteòsic del patriotisme com a mentida. Com a bàlsam.  He evitat sempre criticar el furor nacionalista de Ciutadans perquè, com a idea política, em sembla tan legítima com qualsevol altra . Estimar Espanya és tan comprensible com estimar Catalunya però, amics de Ciutadans, estimar Espanya hauria de significar, també, estimar els espanyols. L'oportunitat és ideal, senyors de Ciutadans. Ideal per fer fora un govern demolit per la corrupció i que ha minat amb

Ser català és avorrit. Sobretot si ets jove. Jo, quan tenia 18 anys volia ser irlandès. Irlandès del nord i catòlic, òbviament.   Altres (la majoria) volien ser palestins o colombians revolucionaris. És fascinant la quantitat de nacionalitats aspiracionals que corren per les universitats. Suposo que, en part, és culpa del catalanisme. Una ideologia històricament avorrida i profundament insípida per als joves. Una manifestació un cop l'any, reivindicacions sense amenaces, flors a la policia i cap a casa a veure si hem quedat guapos al telenotícies. Ens en fotíem, d'això, fa temps. D'aquesta manera serena de demanar les coses. De mobilitzar-se, però no cridar. De resistir, però no pegar. D'anar al carrer, estar-hi una estona, fer una mega foto i au, pleguem que és tard. Doncs mira, està funcionant. De fet, ja podem dir que ha funcionat.   Que els anys de fer l'estaquirot al carrer i deixar-nos retratar ha destil·lat una substància deli