carrostia

Després del mantra del “dret a decidir”,  que va culminar amb el referèndum de l’1-O i el simulacre de la DUI, amb les doloroses conseqüències que el “procés” ha tingut pels líders independentistes, ara se’ns vol fer combregar amb un nou concepte:  els catalans som una “minoria nacional” i, per tant, tenim dret a ser reconeguts i protegits per la Unió Europea i les Nacions Unides . Un cop més, se’ns pretén enganyar amb un hàbil joc de paraules, com ja va passar amb el “dret a decidir”, que molts se’l van empassar. Aquesta suposada “minoria nacional” són, en tot cas,   els aproximadament dos milions de persones que voten en les eleccions opcions autoproclamades independentistes . Però a Catalunya hi vivim   7,5 milions de persones , de moltes procedències i amb molts accents, cadascuna d’elles perfectament respectable, pensi com pensi, i digna de consideració, sempre que no rebenti les normes de convivència col·lectiva. Per principi democràtic , tots 7,5 milions de catalans som

  La situació és crítica. Ja no ho nega ningú raonable . Ni els mateixos (i)responsables que persisteixen en la seva deriva. Autocrítica? Les seves elucubracions han anat caient una darrera l’altra. Ara ja parlem de la possible tercera onada?. L’angoixa social és brutal, estesa i crònica. Més incerteses, penúries i contradiccions, i més MORTS. Patiment pel llarg calvari de la crisi. Molt tangibles,  irritabilitat, por, ansietat, baixes, pobresa, depressió, i també suïcidis. Cada matí un nou sobresalt, l’ensurt quotidià esfereïdor.  Des del Govern, parlo de Catalunya, no canvien el discurs, ni missatges, ni –pitjor– els fets. Comunicats plens de mantres, i pluja de verbs genèrics: seguir, tractar, mirar, treballar . Parlen de diagnosis des de la distància com si ells no en fossin els autors (la “culpa”, sempre dels “altres”) Mai agrairan prou l’esperpent del Madrid d’Ayuso. Anar fent, qui dia passa calaix empeny, més temps i impunitat. Ocasió esplèndida, pensen, i oportun

  La gestió de les ajudes pels autònoms esdevé la gota que fa vessar el got i serveix d’exemple de com de malament s’estan fent les coses en la crisi sanitària que patim. D’una banda, pocs diners per massa necessitats. D’altra, una perniciosa adjudicació per ordre d’arribada; com en el Fard West, guanya el més ràpid a desenfundar. De veritat que no hi havia millor criteri de selecció que la promptitud? La necessitat, per exemple. Això sense parlar de les desesperants falles en aquell sistema informàtic que havia de facilitar els tràmits dels ajuts. La impotència de l’autònom prement un cop i un altre la tecla F5 i omplint formularis estèrils, hauria de comportar alguna assumpció de responsabilitats. Per canvi, el Govern ha tret la consellera de Presidència,  Meritxell Budó , a entonar el mea culpa. I així, com el creient penedit que confessa els seus pecats i rep misericòrdia a canvi, se senten absolts. Doncs, no ho estan. La gent, sigui  indepe , unionista o equidistan

  • Pide aplazar las subidas al diésel y del IVA para no perjudicar a las rentas bajas • El paro no recuperará los niveles pre-pandemia en cinco años • El aumento de la deuda pública pueda alcanzar más del 40% del PIB en 5 años "La recuperación será prolongada y estará sujeta a importantes riesgos e incertidumbres".  Esta es una de las conclusiones que la Junta Ejecutiva del Fondo Monetario Internacional destaca tras examinar detenidamente los pormenores de la revisión económica de nuestro país. Una radiografía esbozada por la jefa de la Misión para España de la institución, Andrea Schaechter, y su equipo donde se perfila una preocupante situación a corto y medio plazo. Al fin y al cabo, en su escenario base,el Fondo proyecta que la economía española registre este año su peor comportamiento en más de medio siglo,  con una contracción del PIB del 12,8%.  Si bien el próximo año deberíamos experimentar una recuperación parcial, con un avance del 7,2%, impulsado por las med

  El comiat sobtat, encara que després frustrat, de la icona blaugrana va deixar en estat de xoc una bona part de la societat catalana. La continuïtat només és temporal i a contracor. Més enllà del que és estrictament futbolístic, aquesta fugida a terminis té alguna cosa de final d’època i d’escenificació de la caiguda dels déus. L’evidència també que els amors no solen durar per sempre i que la gent consentida tard o d’hora s’acaba comportant com a tal. D e cop, tots aquells valors i particularitats que havíem brandat per justificar la nostra idolatria hem vist que només estaven a la nostra imaginació i eren un producte de la nostra fantasia. És com si ens haguéssim assabentat de manera brutal que els Reis són els pares . El somni en el qual  estàvem instal·lats ara s’ha esvaït. Després del dol, hauríem d’anar assumint que ja no som tan únics i especials i que patim, de fa temps, una evident declinació com a país que va molt més enllà de les ocurrències del nen mimat, de la

  Ja tenim el compte enrere per a les eleccions catalanes, i una vegada més, ja comencen a publicar-se les previsions de vot. I tornem a veure, com ha passat sempre en la història de la nostra democràcia, que,  encara que la major part del vot no sigui independentista, molt probablement tornarà a formar-se un tripartit en aquest sentit .  Hi ha qui es consola dient que també podria formar-se un tripartit d’esquerres. Però, ep! Ja en vam tenir un, en temps de Maragall i Montilla, i tots tenim el record de la manca de lleialtat que va demostrar ERC cap a aquest tripartit.  Perquè encara que digui que és d’esquerres, els seus interessos primordials giren entorn del nacionalisme identitari i sobiranista.  Per tant,  l’esquerra no va poder desenvolupar una veritable política d’esquerres, i sempre es va veure esquitxada de contradiccions i deslleialtats .  El resultat més palmari va ser un Estatut que forçava la situació, però posteriorment, al pas pel TC, ningú va agafar les regne

  El cabdill  Francisco Franco  li´va dir al seu ministre  Manuel Fraga : “Faci com jo, no es fiqui en política”. Els uns, conformes amb prebendes, altres obligats per la repressió i molts per acomodació, van admetre aquesta estúpida mentida.  Avui creix l’antipolítica .  El pacte constitucional ens va esperançar a molts. Va deixar en simples funcions els poders absoluts que el Rei va heretar del cabdill, contempla un ampli ventall de drets i llibertats socials i culturals, separa els poders de l’Estat, dota d’autonomia les seves nacionalitats i regions i estableix que l’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana respectant els principis democràtics de convivència i els drets i les llibertats fonamentals.  En els anys que van seguir, els canvis i les millores que vam aconseguir van propiciar que els sindicats rebaixessin el nivell de conflictivitat i de lluita. Amb els governs de la dreta es va retrocedir i va caldre tornar a reivindicar. La pe

  La "coronacrisis" ha provocado una fuerte presión social para que el Estado alivie los efectos económicos, sanitarios y sociales que se derivan de ella.  No solo han aumentado las demandas sociales, sino que la inmensa mayoría de los ciudadanos consideran legítimas y necesarias muchas de esas peticiones. En la lista figura la contratación de más profesionales sanitarios y la mejora de sus condiciones retributivas, la concesión de ayudas directas a personas dependientes, ordenadores para niños de familias más desfavorecidas, el ingreso mínimo vital, la prolongación de los ERTE. Y muchas más que me dejo en el tintero. Otros colectivos, especialmente las empresas y los autónomos, exigen que su carga impositiva se reduzca sustancialmente para poder subsistir.  Necesitan, por ejemplo, reducir las cotizaciones sociales para limitar las pérdidas o un IVA más reducido para intentar compensar en parte la importante caída de las ventas que han sufrido.  No atender a estas solicitudes