carrostia

La independència de Catalunya té adversaris externs –que tots ja sabem qui són– i adversaris interns. Entre aquests, hi ha els que en diuen hiperventilats, personatges als quals els cou la sang per proclamar la independència aquesta tarda mateix i després encomana’t a ta iaia que et moqui. Després també hi ha els estrategs, que es passen els dies dibuixant trajectòries i fulls de ruta que no surten del despatx i quan hem de proclamar la independència traiem la de la senyoreta Pepis. I ens queden, encara, els pactistes que es pensen que l’Estat espanyol un dia quedarà aclaparat per la vergonya que no té i acotarà el cap davant la irresistible pressió internacional que esperem (incansablement). Bé, no és que es pugui dir que tots aquests siguin, de veritat, enemics interns, perquè, de fet, tots hi són comptats. Però ara són els CDR que van a llegir la cartilla als partits perquè no fan el que ells voldrien; o són els d’ERC que van sembrant zitzània per les canton