carrostia

Doncs ha estat amb totes les oficines del Diplocat tancades que el conflicte català s’ha convertit de debò en europeu.   No és una paradoxa, són les regles del joc polític i mediàtic: només existeixes si ets un problema. Mentre no ho ets, mentre somrius i omples grans avingudes amb samarretes de colors i demanes hora per explicar-te a les ambaixades, ets un afern intern. És lamentable, però és així.  Val la pena aturar-se en això de l’”afer intern” , una expressió mostrada com un trofeu per l’unionisme polític i mediàtic cada vegada que durant els darrers anys ha estat pronunciada per caps d’estat, ministres estrangers i representants de la Comissió. Val la pena aturar-s’hi, perquè potser ara s’entén millor el que volien dir. Ho tenim escrit en articles ja llunyans. “Catalunya és un afer intern d’Espanya” és una frase que sempre ha tingut dues capes de significat, i el bloc monàrquic només n’ha volgut veure una, la més òbvia: el respecte entre estats que es reconeixen m

Rumiant l’article d’avui, demano a amics i coneguts si em poden passar exemples d ’ episodis bèl·lics que em puguin ajudar a explicar-me.  Concretament, busco històries de turonets.   El típic turonet insignificant que cal conquerir o impedir que es conquereixi, potser per accelerar la victòria o potser per demorar la derrota, o per donar temps a una altra companyia de creuar el riu, o vés a saber per què.  El típic turonet de merda que s’acaba convertint en l’escenari d’una carnisseria absurda, en la tomba de milers. I que al final potser no era tan important, ni tan decisiu. O sí, o igual és el turonet que acaba canviant el curs de la batalla o fins i tot de la guerra, qui sap.  Els amics responen bé, em plouen els exemples.  El Govern de la Generalitat és ara un d’aquests turons. L’ocupa el govern espanyol, i es nota: el major Trapero fa fotocòpies,  el consell de ministres cessa i nomena alts càrrecs, les inversions estan paralitzades i, per posar només un de les dotze

A molts demòcrates d’aquí i d’allà els incomoda reconèixer-ho, perquè fer-ho implica afrontar coses que no volen afrontar, però  estem en un procés d’il·legalització de facto de l’expressió majoritària del catalanisme , que és l’independentisme. Sense necessitat d’aplicar la llei de partits, l’estat li està aplicant a l’independentisme català una camisa de força legal amb la voluntat declarada de suspendre els drets polítics de dos milions de ciutadans. Començant, és clar, pels presos: la pura realitat és que si en comptes de perseguir la independència per vies pacífiques, li haguessin engegat un tret al clatell a algú, s’enfrontarien a les mateixes peticions de pena en anys de presó. No sé si tots plegats som conscients de la gravetat d’aquesta equiparació de facto entre la lluita política pacífica i el terrorisme.  Desgraciadament no és l’únic exemple. Si el Parlament volgués investir un diputat del bloc monàrquic, ho podria fer demà mateix, això és un fet. I en canvi j

A molts demòcrates d’aquí i d’allà els incomoda reconèixer-ho, perquè fer-ho implica afrontar coses que no volen afrontar, però  estem en un procés d’il·legalització de facto de l’expressió majoritària del catalanisme , que és l’independentisme. Sense necessitat d’aplicar la llei de partits, l’estat li està aplicant a l’independentisme català una camisa de força legal amb la voluntat declarada de suspendre els drets polítics de dos milions de ciutadans. Començant, és clar, pels presos: la pura realitat és que si en comptes de perseguir la independència per vies pacífiques, li haguessin engegat un tret al clatell a algú, s’enfrontarien a les mateixes peticions de pena en anys de presó. No sé si tots plegats som conscients de la gravetat d’aquesta equiparació de facto entre la lluita política pacífica i el terrorisme. Desgraciadament no és l’únic exemple. Si el Parlament volgués investir un diputat del bloc monàrquic, ho podria fer demà mateix, això és un fet. I en canvi ja porta

“Hay que desinfectar. Hay que desinfectar, para empezar, los medios de comunicación. Las cosas no son por casualidad. Si yo viera TV3 todos los días y sólo viera TV3 todos los días, yo también sería independentista”. Josep Borrell se n’ha anat de la boca   sis dies abans d’hora   i els seus companys el deuen estar maleint. El pla no era aquest, el pla era vendre que els partits constitucionalistes   havien de guanyar per tornar a unir els catalans , per acabar amb-la-divisió-que-separa-les-famílies, per restituir el sentit comú. No per desinfectar, Josep, havíem quedat que això seria un cop haguéssim guanyat.  Les paraules de Borrell encaixen a la perfecció en el relat fabricat sobre la nostra realitat social des de Madrid i també des de Barcelona.   L’independentisme com una malaltia que només es pot combatre destruint el seu origen : l’escola pública i els mitjans de la CCMA. És important no enganyar-se: ens enfrontem a una bèstia autoritària que vol venjança i no en té prou