carrostia

¡Bienvenido a la democracia europea de Bruselas!  Los 751 nuevos eurodiputados están en la fase de pre-acreditación para su nuevo trabajo. Todos, excepto dos catalanes. Todos sabían que esto sucedería. Pero ante el drama del Brexit, todos dejaron de lado lo que venía. Los dos eurodiputados catalanes, Carles Puigdemont y Toni Comín, han sido claramente votados por los ciudadanos en Catalunya,  pero a España no le importa : ambos tienen orden de arresto por las mismas acusaciones que los 12 políticos regionales catalanes acusados ​​de “rebelión”. Los acusados están encarcelados en Madrid  en condiciones cuestionables  y enfrentan hasta 25 años de prisión. Pero el miércoles, Carles Puigdemont y Toni Comín, al igual que los otros 749 eurodiputados de Bruselas, quisieron ser acreditados, los guardias le negaron el acceso y los expulsaron del Parlamento Europeo. El Parlamento no podría haber tenido un comienzo peor para la nueva legislatura. El problema es la Constitución esp

Tractant-se de Catalunya, un estava convençut que el conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, com el seu càrrec indica, tindria com a funció nomenar a dit qui entrarà a l'administració per viure del procés, naturalment atenent al seu historial convergent, cognoms catalans i grandària del llaç a la solapa. I així és. Resulta, però, que entre les seves atribucions hi ha també la de recaptador de tributs/palanganer de l'expresident pròfug. Com que entre les qualitats que es demanaven per ostentar un càrrec tan específic destacava la d'ignorar què són la vergonya i la dignitat, l'home adequat era  Jordi Puigneró . I a fe que s'esforça per demostrar que no disposa d'una cosa ni de l'altra. Fa tot just quatre dies publicava un tuit demanant, quasi suplicant, als catalans, que aquests dies regalin a familiars i amics una inscripció al Consell de la República. «Una nova forma d'exercir la ciutadania ja és aquí», finalitzava cofoi el

El camí que hem recorregut d’ençà la declaració d’independència de Catalunya del dia 27 d’octubre de 2017 hauríem volgut, tots, que fos un altre. Sense presos ni exiliats polítics, sense ciutadans perseguits perquè van contribuir a fer possible el referèndum i les accions directes per defensar el seu mandat, sense tants silencis entre els demòcrates espanyols i sense tanta complicitat de les autoritats europees davant l’abús i les violacions de drets fonamentals. En definitiva, hauríem volgut que fos sense repressió, sense pors. La realitat és aquesta. També la d’un Parlament que continua intervingut per una part de l’aparell judicial que clarament s’extralimita i interfereix en el poder legislatiu de manera impròpia en una democràcia, i la d’un govern que malgrat els enormes esforços que dedica per combatre-ho sap, lamentablement, que l’Estat no ha deixat de tenir-lo en llibertat vigilada. I tanmateix hem fet camí. Hem avançat des de dues premisses irrenunciables: la defen

Partits vs poble: - el poble sap què vol   - el poble no mira quin partit vota el del seu costat   - el poble té ganes de tirar endavant   - el poble no pot permetre's perdre la força de la il•lusió. En canvi:   - els partits són porucs i cautes per naturalesa   - els partits tenen en compte què pensa el del costat seu   - els partits només tiren endavant si hi veuen un profit   - els partits no poden permetre's fallar al poble que l'ha votat   Per tant, exigim (educadament) als partits que hem votat que segueixin el nostre mandat (a les xarxes, als actes de partit, pel carrer...) que, en realitat aquesta és la seva raó de ser i en què es basa la seva legitimitat.   Si, després del nostre estímul, no responen... Si els partits no volen/poden/saben respondre al nostre mandat, hem de fer que els carrers bullin plens d'EXIGÈNCIA.   Que els nostres crits se sentin fins a Waterloo. Si el nostre clam és prou eixordidor, sortirem a les notícies, el món

Intentar resolver políticamente la integración de Catalunya en el Estado español de una manera que resulte aceptable tanto para los ciudadanos de Catalunya como para los del resto del Estado es endiabladamente difícil. Pero intentar resolver el problema por vía judicial es mucho más que difícil. Aunque al desplazar la respuesta a los tribunales de Justicia puede parecer que se va a controlar el curso de los acontecimientos, ocurre todo lo contrario. Mientras un problema de naturaleza política se mantiene dentro del campo de la política, hay alguna posibilidad de abordarlo desde la negociación. Cuando un problema de esa naturaleza es desplazado al terreno de la administración de justicia, tal posibilidad desaparece. No hay manera de controlar el curso de los acontecimientos. Y ya no se puede negociar. Como, además, el problema sigue siendo de naturaleza política, aunque esté residenciado ante un tribunal de justicia, el cruce de la lógica política y la lógica j

El Regne d’Espanya mai no negociarà una secessió de la mateixa manera com pràcticament mai en cinc segles no ha acceptat perdre els més de cent territoris a Europa, Amèrica, Àfrica, Àsia o Oceania que la seva Corona va cedir a d’altres potències o es van convertir en estats independents. Si la resistència a l’amputació de l’imperi sempre ha estat ferotge, fins i tot quan es tractava de perdre atols al Pacífic sense cap rellevància econòmica o estratègica, ja hem pogut copsar amb tot el dramatisme com reacciona l’Estat quan es planteja una escissió d’un territori peninsular com no es produïa des de la Restauració de la independència de Portugal al 1640 o des de la pèrdua de Gibraltar al 1704. No diguem si aquest territori representa el 20 per cent de PIB espanyol, el 16 per cent de la seva població i una de les principals vies de connexió amb Europa. El Regne d’Espanya tampoc mai no negociarà un referèndum de secessió que és l’instrument al qual han recorregut aquelles democrà

En la tasca de preparació d’un llibre biogràfic sobre  Jordi Pujol , escrit en companyia del periodista  Siscu Baiges , publicat l’any 1989, vaig exhumar un dels documents més corprenedors que he llegit en l’exercici de la meva tasca professional: és l’opuscle  Us presentem el general Franco , escrit per Jordi Pujol de jove i que va ser escampat en  octavetes  durant el concert commemoratiu del centenari del naixement del poeta  Joan Maragall , celebrat el 19 de maig del 1960 al   Palau de la Música . A causa dels fets del Palau, en els quals no va participar directament tot i ser-ne el promotor, Jordi Pujol va ser sotmès a un  consell de guerra  -era alferes de complement- i condemnat a set anys de presó, dels quals en va complir dos anys i vuit mesos a  Saragossa . Aquesta condemna va ser   la plataforma de llançament  de la imatge política de Jordi Pujol, que culminaria amb la presidència, durant 23 anys (1980-2003), de la Generalitat. L’opuscle  Us presentem el general Fr