carrostia

La pregunta -sense resposta- que segueix planant sobre el Palau de la Generalitat, la Moncloa, el Parlament i el Congrés dels Diputats és de formulació relativament senzilla però de solució inequívocament complexa: com resoldre el conflicte polític entre l'Estat i la Generalitat de manera satisfactòria, duradora i amb la participació de la ciutadania a través del vot? El diàleg per aconseguir la quadratura del cercle és en boca de tothom,  especialment després del canvi de govern a Espanya , però la qüestió segueix encallada. I, si és així, és en part perquè des de l'independentisme no existeix unanimitat sobre com afrontar-lo. L'episodi d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats, amb la retirada d’una moció del PDECat pactada amb el PSOE   que contenia el compromís d'encetar un diàleg entre administracions dins “l l’ordenament jurídic vigent”, així ho exemplifica. Aquests són tots els actors catalans implicats en la nova etapa del procés i els posicionam

Ho hem tornat a fer. Per setena vegada (la primera, però, amb presos polítics i exiliats), ahir la Diada va tornar a ser multitudinària. Malgrat que les amenaces i la repressió s’han instal·lat en el nostre dia a dia, ahir 1 milió de persones –1 milió!– van tornar a sortir al carrer per desmentir el relat oficial unionista. On és, Pedro –Sánchez–, la manca de convivència a Catalunya? On és, Pablo –Casado i Llarena–, la violència? Ni papers al terra, no vàrem deixar. Ahir el carrer va tornar a parlar. Fallen els polítics però el carrer, no. Vaig passejar-me amunt i avall de la Diagonal algunes hores i saben què? No hi vaig veure ni cansament ni fatiga, tant que en parlen els tertulians; hi vaig veure, si de cas, determinació. I, si els he de ser sincer, algunes persones se’m van acostar (“A veure si ho escrius!”, em va dir un) per fer-me saber que estaven disgustades, emprenyades o empipades –hi ha tot un món de tonalitats, en això– per les discrepàncies d’aquest

Ya han transcurrido 100 días del Gobierno plagado de gestos, con acciones de escaso contenido y renuncias destacadas, como la no derogación de la reforma laboral o el impuesto a la banca. Ha mejorado el sistema de becas y ha iniciado el camino para la recuperación de la Sanidad universal. « Prometo por mi conciencia y honor cumplir fielmente con las obligaciones del cargo de Presidente de Gobierno con lealtad al Rey y guardar y hacer guardar la Constitución como norma fundamental del Estado y mantener en secreto las deliberaciones del Consejo de Ministros ». Era el 2 de junio, cuando Pedro Sánchez prometió su cargo, sin presencia de la Biblia y del crucifijo, como es tradicional en España. Lo que no he terminado de entender nunca, es que se prometa mantener en secreto las deliberaciones del Consejo de Ministros. ¡Cuanta ocultación al pueblo por el órgano de Gobierno! Pedro Sánchez Pérez-Castejón es el séptimo Presidente de la democracia. Es la primera vez que no gobie

Tal dia com el  9 de juliol  –sant Nicolau, santa Verònica...–, dia internacional de la Destrucció d’Armes, de 1816, el Riu de la Plata (Argentina) s’independitzava d’Espanya. Molt temps després, just aquell dia però de l’any 2011, era el torn de la independència del Sudan del Sud. També aquell dia, però de 1922,  Johnny Weissmüller  –Tarzan– neda 100 metres en estil lliure en 58,6 segons, batent el rècord mundial i trencant la ‘barrera del minut’. Més cap aquí, l’any 2004, el Senat dels Estats Units certificava que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva, motiu que va justificar la invasió del país. També va ser un 9 de juliol, en aquest cas de 1746, que moria el rei espanyol  Felip V . Desconec què diran els llibres d’història del dia 9 de juliol de 2018, encara per venir. Aquell dia, arreu del món, passaran coses, naixeran personatges que en l’esdevenir del temps seran reputats i en moriran altres que ho van ser, i tot plegat mereixerà el seu a punt històric. A

Els «copresidents» Torra i Puigdemont i l’expresident Mas ho haurien de saber:  els reis no contesten mai les cartes que els escrivim . Melcior, Gaspar i Baltasar fan el mateix. Potser reben la carta, potser en fan cas o no, però mai, mai, no justifiquen ni els seus silencis ni les seves accions. I no te’n pots queixar, perquè els reis són irresponsables. Penalment, clar... Això ho saben tots els nens i nenes i és de suposar que els adults també. Aquest és el conte infantil que ens expliquen les tradicions i la Constitució espanyola. Per què els dos presidents perseguits i el president tolerat  han comès aquesta ingenuïtat de manual? Primer, perquè alguna cosa han de fer si volen perforar el mur i justificar la calculadíssima operació de menystenir i provocar el rei (als Jocs de la Mediterrània o als premis orfes de Girona), sense excedir-se.  Si el rei no contesta, jo no li adreço la paraula. En segon lloc, busquen reconeixement: el que més mana d’una banda vol p