carrostia

En la seva   Matemàtica de la història , Alexandre Deulofeu preveia en els anys quaranta del segle passat la fi de l'imperi espanyol al 2029. Avui, quan estem més a prop d'aquesta data que del propi Deulofeu veiem que va estar a punt de clavar-la. Una diferència d'un decenni amb prou feines és res. La República Catalana és un fet. Té l'objectivitat i la realitat dels fets. I la seva tossuderia.   L'imperi espanyol va tractar d'aniquilar-la al bressol , de la mateixa manera que les serps que va manar Hera gelosa volien acabar amb Hèrcules, que les va destrossar. Va fer un dels seus pronunciaments autoritaris, amb l'habitual embalum i prosopopeia castellana: declarar dissolt el govern de la Generalitat, destituïts el seu president i consellers, va clausurar el Parlament i va empresonar a algunes de les persones destituïdes i va enviar altres a l'exili. Si algú aquí ha recorregut a la unilateralitat ha estat el govern espanyol amb una aplicac

La pluja de debats i tertúlies dels últims dies de campanya ha demostrat la veritat de dos fets: a) el pluralisme de la política catalana a on s'enfronten set opcions, gairebé vuit si comptem la   d'Albano Dante , que no es presenta a les eleccions, cosa que assenyala la diferència qualitativa entre Espanya i Catalunya; b) el poder de la dictadura espanyola, que té còmplices fins i tot i sobretot entre els qui la pateixen a Catalunya.  A les tertúlies, la tònica ha estat debatre civilitzadament (en això es diferencien de les espanyoles) entre posicions molt trobades però donant per fet que el moment polític i les eleccions són circumstàncies normals. De tant en tant, però, exabruptes de baixa i probable etílica estofa com el de Soraya Sáenz de Santamaría , jactant-se que ha estat Rajoy qui ha empresonat directament els independentistes, avisen de l'absoluta anormalitat de la situació, de la seva excepcionalitat.  Unes eleccions en una societat sotmesa al 155, nor