carrostia

La justícia espa­nyola con­ti­nua fent pas­sos deci­dits cap al seu descrèdit i fa la sen­sació que té del tot assu­mit aquest peatge com a dany col·late­ral en la missió de sal­va­guar­dar la uni­tat de l’Estat espa­nyol i de repri­mir el movi­ment sobi­ra­nista català per molt pacífic i democràtic que hagi demos­trat ser. En la seva lògica, el fi jus­ti­fica els mit­jans i, per tant, és nor­mal que la sala 61 del Tri­bu­nal Suprem, per una­ni­mi­tat, rebutgés ahir les vuit peti­ci­ons de recu­sació del jutge Manuel Marc­hena, pre­si­dent de la sala segona del Suprem, pre­sen­ta­des per quasi tots els pre­sos polítics cata­lans, tot i les evidències que qüesti­o­nen enor­me­ment la seva impar­ci­a­li­tat per jut­jar el cas. El mateix passa amb la tren­tena de recur­sos d’empara davant el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, pre­sen­tats pels pre­sos polítics cata­lans, dema­nant pro­tecció de drets fona­men­tals o d’una presó pre­ven­tiva abu­siva o injus­ti­fi­cada que fa més d’un

L’accés als tribunals sense dilacions ni traves innecessàries és un dret que tota persona té. Dificultar l’exercici d’aquest dret amb plenes garanties i en condicions justes pot comportar perjudicis i danys irreparables a drets fonamentals. La causa que l’Estat espanyol instrueix al voltant del Referèndum de l’1 d’octubre evidencia un munt d’afectacions dels nostres drets fonamentals, entre ells el de la presumpció d’innocència, la llibertat, els drets polítics i el d’un procés judicial amb totes les garanties. Les vulneracions del Conveni Europeu de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics són ben visibles en moltes de les resolucions que tant el Tribunal Suprem com l’Audiència Nacional han dictat contra nosaltres des del 16 d’octubre del 2017, data en què es van produir les primeres ordres de presó preventiva. La nostra determinació per tenir un procés i un judici justos segueix més viva que mai. No hem deixat de recórrer judicialment totes aquelles v

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores. La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una  cuarta cámara , confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas.

No tindrà treva ni dies de gràcia. N'és ben conscient.   El deteriorament polític i social és de tal magnitud que no n'hi ha prou amb el cop d'efecte de conquerir la Moncloa contra pronòstic. Els gestos immediats no són una concessió, són una necessitat d'un nou govern que té per davant el gran repte de revertir el resultat de les negligències i la ineptitud política dels seus antecessors. L'aixecament de la intervenció de les finances de la Generalitat és un primer acte de justícia. S'ha de reconèixer la valentia de Pedro Sánchez d'encarar el retorn de la clau  de la caixa catalana en la primera reunió del consell de ministres tenint en compte que PP i Ciutadans estan impacients per assenyalar-lo com a còmplice de l'independentisme. Però no pot oblidar que si és president d'Espanya ho és gràcies al vot de Podem, els sobiranistes catalans i els nacionalistes bascos. Tampoc pot oblidar que tots ells no han donat suport al projecte dels

Declaració de febrer 2018 En pocs mesos han passat un reguitzell de fets que ens permeten establir certes tesis sobre què és el que cal tenir en compte a l’hora d’elaborar una estratègia que faci possible bastir la República catalana independent. La primera fa referència al   marc en què desenvoluparà la seva activitat el govern català: a)   L’estat espanyol actuarà cada vegada amb més intensitat com a poder ocupant   i incrementarà la repressió. Suposant que es formés un govern i que es derogués l’article 155, aquest serà substituït per l’accentuació del control de les finances de la Generalitat que impossibilitarà qualsevol política social, i l’ús i abús reiterat dels recursos al Tribunal Constitucional que afectarà l’activitat legislativa del Parlament i una persecució penal sistemàtica i perversa de ciutadans i polítics que seran presos com a ostatges. b)   Tots i cada un dels ciutadans de Catalunya, patiran les conseqüències de l’ocupació   en tots els camps de la s

La gran contradicció del jutge del Tribunal Suprem  Pablo   Llarena   és, segurament, justificar totes les seves decisions, que han de ser judicials, amb arguments polítics. De fet, les seves interlocutòries han estat a bastament comentades per experts, per polítics, tertulians, que s'han posat les mans al cap per com   Llarena   no ha intentat dissimular la separació de poders. Bona part de la instrucció fins ara del magistrat s'ha centrat a decidir si deixa o no en llibertat els presos polítics. A més, ha imputat nous investigats, ha demanat els sumaris a Catalunya i ha desactivat les ordres europees i internacionals de detenció contra Carles Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les. En pràcticament totes les seves accions hi ha contradiccions destacades. Deixar o no l'escó Si rellegim les interlocutòries de   Llarena,   trobarem arguments diferents per argumentar la mateixa decisió: no deixar sortir els presos en llibertat.  L'exemple més cla