carrostia

Una de les coses més boniques que ens ha dut, de moment ,  la reeixida moció de censura de Pedro Sánchez ha estat la propulsió supersònica de Ciutadans als afores de la centralitat política. Sí, potser és lleig basar les teves alegries en l’infortuni aliè, però què voleu, en aquests moments ens conformem amb poc.  Pel que veiem aquests dies, a la gent de Ciutadans  el nou ordre de les coses no li està provant gaire. El partit del no a tot (a la recuperació d’una llengua històricament trinxada, a la mateixa nació catalana, a qüestionar marcs polítics, a la convivència cordial amb qui pensa diferent) s’ha caracteritzat per basar el seu discurs en la histèria i la mala maror: la crispació, si no existeix, ja s’encarreguen ells de fer mans i mànigues perquè hi sigui o perquè sembli que hi és. Tot per donar contingut a una tesi. Ara, però, els seus eslògans de partit fresc i regenerador s’han estavellat amb una escena final de suport, fins el darrer alè, al Partit Popular i el seu