carrostia

Barcelona ha estat governada pels socialistes o pels comunistes des de fa 40 anys, amb l’única excepció de Xavier Trias. Sobta en canvi que, quan un personatge de l’òrbita sobiranista es vol postular com a alcaldable, parli sempre únicament de Pasqual Maragall i mai de Trias. Encara que no li donés temps en quatre anys, i malgrat tots els seus defectes, amb Trias i el seu equip Barcelona deixava de viure de renda dels grans esdeveniments del passat (Jocs Olímpics) o dels petits i oblidables (Fòrum de les Cultures) i començava a preguntar-se quina era la seva aposta de futur. La cosa anava de sensibilitat social, de coneixement, cultura i recerca, de  smart cities , de ser un desacomplexat focus d’inversió econòmica, de preparar-se per a ser capital d’un Estat i de col·laboració publicoprivada. Potser era insuficient. Però com a mínim ja no anava de tramvies, ni de jocs d’hivern, ni de multiculturalitats i cosmopolitismes malentesos. Ens preguntàvem què volíem ser. Anàve

Va costar molts anys i molts canvis perquè CDC fes el viratge cap a l’independentisme, l’any 2012, en el seu congrés a Reus. També li va costar a CDC la factura d’aquest viratge, que va ser l’inici d’allò que es va anomenar “operació Catalunya” i que més justament o més injusta, però sí judicialment, va començar a caure de manera implacable contra militants destacats del partit. Fins al punt que fins i tot va haver de renunciar a la seva sigla, i que darrerament ha viscut un nou congrés on aposta per acompanyar una entitat política més àmplia (la Crida) encara per definir. El càstig que han rebut els convergents pel seu viratge, merescut o no, ha estat molt gran. També amb presoners i amb exiliats. El que ha succeït els darrers anys, amb aquesta sortida generacional de l’armari, és veritablement molt gros. I, tot i així, això no dona carta de credibilitat absoluta a aquest espai polític: l’independentisme necessita ara sentir que el procés avança, amb fets concrets, i

És impossible no admetre, des de l'independentisme , que cal veure en què es tradueix aquest canvi d'interlocutors a Madrid. A Macià no li van faltar interlocutors, no li va faltar un Pacte de Sant Sebastià, i en canvi nosaltres ens hem trobat un mur. Bé: cal afegir que després les esquerres espanyoles van demostrar els seus límits, allò d'Azaña dient " prefiero a Franco antes que ver descuartizar España ", però com a mínim ja s'havia pogut parlar d'autonomia i de república i de reformes. Això ara l'any 2018, ens ha arribat a posteriori. Veurem què ens du el govern Sánchez. Puix que parla castellà, vejam què diu. Crec que ens hem de concentrar molt més en què volem nosaltres : el problema no és que ara s'obrin vies de negociació, que ja ho veurem. El problema és que ja abans de l'1 d'octubre hi havia independentistes que ja s'havien rendit d'antuvi. El problema de fons de tot el que vostès veuran aquests dies din

President: aquesta carta que t’envio sortirà publicada, perquè ho he vist útil. Això de la llibertat, president, Carles, ja saps que no depèn de si et trobes en una presó. Ara mateix t’escric des de Barcelona, la capital d’un país que té anul·lat el seu autogovern i que està regit per una Constitució intocable, interpretable a conveniència d’una part, i per uns poders (també el judicial) que apliquen la llei amb criteris venjatius i discrecionals. I, tot i així, em sento una persona lliure. Per tant entendràs que et parli d’home lliure a home lliure, però amb el profund agraïment d’haver-me’n fet adonar. Ens has fet veure que havíem d’atrevir-nos-hi, a ser lliures. Que ho havíem de dir i creure’ns-ho, i actuar. Abans d’aquesta tardor, et vaig preguntar sobre el futur i et vaig demanar que em responguessis més com a Carles que com a President. Per no entrar en detalls, em vas respondre sobre la complexitat. El complicat que és tot, els equilibris difícils dins i fo