carrostia

El cre­ti­nisme és una pecu­li­a­ri­tat de per­so­nes sin­gu­lars, d’indi­vi­dus que es tor­nen soli­ta­ris; però, pel que es veu avui dia, també pot afec­tar col·lec­tius humans, o la soci­e­tat en con­junt.  És com si una boira espessa encegués la pers­pec­tiva i l’horitzó de col·lec­tius que els mar­xis­tes qua­li­fi­ca­ren d’ ali­e­nats . D’això, almenys, par­la­ven els mar­xis­tes dels anys meus d’uni­ver­si­tat, quan pre­te­nien alli­be­rar-nos de les adherències capi­ta­lis­tes mal­sa­nes (recordo molt bé els dis­cur­sos infla­mats de Fernández Buey al claus­tre de lle­tres o els soli­lo­quis del meu esti­mat amic comu­nista Narcís). Avui dia, el mar­xisme és cosa de vells i els qui ho són no gosen dir-ho. Al con­trari, el cre­ti­nisme no és moneda a l’ús, dialècti­ca­ment par­lant, però és una demo­li­dora rea­li­tat –de vega­des acla­pa­rant– en l’uni­vers dels polítics de qual­se­vol espècie raci­o­nal o irra­ci­o­nal. És pos­si­ble que el Cre­a­dor, en un mal momen

Barcelona ha estat governada pels socialistes o pels comunistes des de fa 40 anys, amb l’única excepció de Xavier Trias. Sobta en canvi que, quan un personatge de l’òrbita sobiranista es vol postular com a alcaldable, parli sempre únicament de Pasqual Maragall i mai de Trias. Encara que no li donés temps en quatre anys, i malgrat tots els seus defectes, amb Trias i el seu equip Barcelona deixava de viure de renda dels grans esdeveniments del passat (Jocs Olímpics) o dels petits i oblidables (Fòrum de les Cultures) i començava a preguntar-se quina era la seva aposta de futur. La cosa anava de sensibilitat social, de coneixement, cultura i recerca, de  smart cities , de ser un desacomplexat focus d’inversió econòmica, de preparar-se per a ser capital d’un Estat i de col·laboració publicoprivada. Potser era insuficient. Però com a mínim ja no anava de tramvies, ni de jocs d’hivern, ni de multiculturalitats i cosmopolitismes malentesos. Ens preguntàvem què volíem ser. Anàve

El sopar d’obertura del Mobile World Congress, el mes de febrer. El lliurament de despatxos als nous jutges, a l’abril. El lliurament dels premis Princesa de Girona i la inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona, al juny. Aquestes són   les quatre vegades que el rei espanyol, Felip VI, ha vingut a Catalunya després del referèndum de l’1 d’octubre  i de la violència exercida per part de la policia espanyola. I aquest divendres sumarà una nova visita: el monarca assistirà a Barcelona a l’acte d’homenatge a les víctimes dels atemptats del 17 d’agost.  En totes aquestes darreres visites Felip VI s’ha trobat amb l’hostilitat i rebuig manifest d’una gran majoria de catalans, que no podran oblidar mai el discurs que el rei espanyol va fer només dos dies després de l’1-O, amb la ciutadania encara en xoc per la violenta i inesperada actuació policial durant la jornada de referèndum. Però res no l’atura.   Ara hi torna, tot i l’ofensa que suposarà per molts catalans que

Fa dies i dies que estic (estem, de fet) amb el serial aquest de si el rei ha de venir o no a Barcelona la setmana vinent a la commemoració de l’aniversari dels atemptats. Gairebé ha estat més llarg i tediós que el serial que aquests mateixos dies els telenotícies han dedicat a l’onada de calor (a mi em sembla que suava només de veure els minuts i minuts que hi han dedicat). Però vaja, jo els volia parlar del rei. A mi em sembla que l’actitud d’una majoria de catalans amb relació al rei ja ha quedat ben clara; i que la posició del govern de la Generalitat en general i del seu president en particular va quedar clara, claríssima, el dia que Torra s’hi va pronunciar. “Felip VI ja no és el rei dels catalans i no pensem invitar-lo als actes que organitzem”, va dir. Més contundent, impossible. I si ara, tot i el que pensa una majoria de catalans, i tot i el que pensa el govern, el rei es planta a Catalunya, doncs ell sabrà. El 17-A els protagonistes han de ser les víctimes de

Que vagi per endavant que en els darrers tres anys m’he discutit tant com ha calgut amb tots aquells individus i col·lectius que abans fins i tot que prenguéssiu possessió com a batllessa de la ciutat ja us criticaven i us deien el nom del porc, que no us varen ni tan sols donar l’oportunitat de valorar la vostra tasca sense apriorismes ideològics. Durant aquest temps, doncs, sempre he defensat que calia deixar-vos governar i avaluar el vostre govern segons els resultats obtinguts a la fi de la legislatura.  Que consti també que sempre he rebutjat reiteradament els discursos paranoics i tremendistes d’aquells que deien que, arran de la vostra gestió, Barcelona s’havia convertit en una ciutat més insegura que mai. En aquest sentit, òbviament no he tolerat tampoc mai que s’utilitzin barroerament els  atemptats de l’agost  passat a Barcelona per criticar la vostra política de seguretat ciutadana.  També m’he oposat a tots aquells que us han criticat per ésser suposadament  mass

Una monarquia és, sobretot, espectacle. El seu paper –com cap altre paper de l’esfera pública– depèn de les aparences.  I és per això que una monarquia sempre s’envolta d’aquella pompa que pretén distingir el monarca dels ciutadans. Si el monarca no apareix als ulls de la gent com algú diferent, i superior, la gent comença a qüestionar-se quina necessitat en té. I si la gent es comença a preguntar per quina raó necessita un monarca, aleshores el monarca està acabat. Al món, avui, només queden ja dèsset monarques, divuit si comptem el papa, que és l’únic monarca electiu del món. L’extinció de la institució monàrquica sembla a hores d’ara només una cosa de temps. Especialment si el monarca és polèmic. Felipe de Borbó va rebre la resposta que mereixia de la ciutadania i les institucions catalanes. Va haver d’entrar al Palau de la Música sense pompa, gairebé d’incògnit, amb la policia ocupant d’una manera brutal la Via Laietana i fent per manera de contenir la protesta

            Se va confirmando, de forma cada vez más explícita, lo que llevamos diciendo desde hace semanas: la rebelión catalana es una rebelión real, de base, nacida del pueblo, que ha trascendido sus propios límites para dejar de ser una rebelión contra el Régimen corrupto y antidemocrático que ha secuestrado España, para erigirse, de hecho, en un levantamiento popular de primer orden contra todas las élites corruptas que dominan el mundo, desde las élites financieras que lo controlan todo desde las sombras, hasta sus esbirros ejecutores de las élites políticas.             Esto ya no va de banderas: esto va de la lucha de los individuos libres contra los poderes elitistas y criminales que dominan el mundo.             Las pruebas de ello son tan abrumadoras, que a estas alturas, ponerlo en tela de juicio, ya deja de formar parte del campo de la opinión, para empezar a formar parte del ponzoñoso mundo del adoctrinamiento ideológico, o directamente, de la estupidez más supina.

Barcelona, entre las calles Josep Anselm Clave, paseo de Colon, plaza del Portal de la Pau y plaza de Medinacelli, se levantaba hasta mediados del siglo XIX un convento de franciscanos, fundado por San Francisco de Asis cuando vino a la ciudad en 1211. Después de dos años decidió marcharse. Cuando lo comunico, sus frailes se quedaron desconsolados y le pidieron que, ya que los abandonaba, les dejara un recuerdo palpable de su presencia. Y Francisco se me tió en su celda y permaneció unos cuantos días encerrado con diversos sacos de tierra y cubos de agua. Llego la víspera de navidad y el santo salió, invitando a los frailes a entrar en su celda. Y encontraron sobre los tablones del lecho una serie de figuritas hechas de barro que representaban el nacimiento: pastores, reyes, camellos, ángeles, san José, la Virgen y el niño. Así fue como en Barcelona, en el año 1213, san Francisco creo el pesebre, y desde esta ciudad se ha hecho llegar al mundo entero.

Ahora todo el mundo tiene teléfono móvil, pero hace mucho tiempo lo usual era llevar espada. Las espadas eran símbolo de justicia y de poder, Hay algunas espadas famosas. Dejando de lado la espada laser de la Guerra de las Galaxias, tenemos la mítica Excalibur, cuyo propietario era el Rey Arturo. También conocemos la Tizona, con la que el Cid Campeador asestaba golpes de espada a diestro y siniestro.   Parece que la ciudad de Barcelona tenía buena fama en la confección de estas herramientas tan valoradas en otra época. En el año 1131 se habían inventado las fraguas de hierro catalanas que constituían uno de los avances mas importantes de la metalurgia Muy superiores a las ferrerías de Vasconia y Cantabria, las fraguas catalanas se diferenciaban de todos los sistemas anteriores en que, para soplar el horno, se utilizaba una corriente de aire producida por la acción de una bomba de agua, alimentada por un riachuelo o canal. El hierro preparado por este procedimiento tenia un temple ma