carrostia

La pregunta -sense resposta- que segueix planant sobre el Palau de la Generalitat, la Moncloa, el Parlament i el Congrés dels Diputats és de formulació relativament senzilla però de solució inequívocament complexa: com resoldre el conflicte polític entre l'Estat i la Generalitat de manera satisfactòria, duradora i amb la participació de la ciutadania a través del vot? El diàleg per aconseguir la quadratura del cercle és en boca de tothom,  especialment després del canvi de govern a Espanya , però la qüestió segueix encallada. I, si és així, és en part perquè des de l'independentisme no existeix unanimitat sobre com afrontar-lo. L'episodi d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats, amb la retirada d’una moció del PDECat pactada amb el PSOE   que contenia el compromís d'encetar un diàleg entre administracions dins “l l’ordenament jurídic vigent”, així ho exemplifica. Aquests són tots els actors catalans implicats en la nova etapa del procés i els posicionam

Rumiant l’article d’avui, demano a amics i coneguts si em poden passar exemples d ’ episodis bèl·lics que em puguin ajudar a explicar-me.  Concretament, busco històries de turonets.   El típic turonet insignificant que cal conquerir o impedir que es conquereixi, potser per accelerar la victòria o potser per demorar la derrota, o per donar temps a una altra companyia de creuar el riu, o vés a saber per què.  El típic turonet de merda que s’acaba convertint en l’escenari d’una carnisseria absurda, en la tomba de milers. I que al final potser no era tan important, ni tan decisiu. O sí, o igual és el turonet que acaba canviant el curs de la batalla o fins i tot de la guerra, qui sap.  Els amics responen bé, em plouen els exemples.  El Govern de la Generalitat és ara un d’aquests turons. L’ocupa el govern espanyol, i es nota: el major Trapero fa fotocòpies,  el consell de ministres cessa i nomena alts càrrecs, les inversions estan paralitzades i, per posar només un de les dotze

El conflicte en marxa sobre la investidura de Carles Puigdemont com a legítim president de la Generalitat posa en relleu la molt diferent   naturalesa   dels contendents i els seus recursos. La condició d'Espanya com a Estat de dret mai ha estat molt clara però, al dia d'avui, és inexistent . Gràcies a l'aplicació del 155 i circumstàncies concomitants, Espanya és una dictadura, perquè dictadura és el règim que concentra tot el poder a l'executiu (i en la voluntat del seu cap o president que ho és d'una autèntica banda de malfactors), anul·lant el legislatiu i el judicial, que està a les seves ordres. La dictadura es recolza a més en un control absolut dels mitjans de comunicació, al servei incondicional de la política del govern.  La dictadura gaudeix del suport de l'oposició. Suport actiu en el cas del PSOE, convertit en el botons del PP; així com de C’s que és   la cara falangista   de la dreta oligàrquica; i   passiu   en el cas de Podemos, que

"Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: …5º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional" (art. 472 Código Penal) El presupuesto de hecho del delito de rebelión es un alzamiento violento. La violencia es un elemento constitutivo del tipo penal. La acción política o cívica pacífica o, en todo caso, no violenta, con el objetivo de "declarar la independencia de una parte del territorio nacional", podrá ser, sin duda, una acción antijurídica, pero no es una acción constitutiva del delito de rebelión. Porque sin violencia no hay rebelión. Esto, que yo sepa, no se ha discutido nunca. No hay ningún Manual de Derecho Penal en el que no se explique el delito de rebelión de esta manera. Y por eso resulta difícil de entender que el Fiscal General se querellara contra los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament ante la Audiencia Nacional y el Tribunal Supremo por u

"Se li podria preguntar a la Junta Electoral si encara s’és a temps de presentar un programa només basat en aplicar allò que s’ha carregat el Constitucional i el 155. Es tracta, només, de no presentar-ho amb paper de color groc " Aquests dies les formacions polítiques tenen problemes per concretar el seu programa electoral. I en realitat tenen molt fàcil la resposta si es queden en blanc a algun debat:  Només es tracta d’agafar les sentències del Tribunal Constitucional dels últims anys així com les mesures preses en nom del 155 i revertir-les: el resultat és un magnífic programa electoral digne d’un país molt avançat socialment. Algú s’imagina un partit polític que el 21 de desembre es presentés amb la promesa de cobrar un impost als bancs per a grans fortunes dipositades? O de promoure una llei que protegeixi els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents? Aquests són només dos dels trenta exemples de mesures ja aprovades fa temps pel Parlam

            Se va confirmando, de forma cada vez más explícita, lo que llevamos diciendo desde hace semanas: la rebelión catalana es una rebelión real, de base, nacida del pueblo, que ha trascendido sus propios límites para dejar de ser una rebelión contra el Régimen corrupto y antidemocrático que ha secuestrado España, para erigirse, de hecho, en un levantamiento popular de primer orden contra todas las élites corruptas que dominan el mundo, desde las élites financieras que lo controlan todo desde las sombras, hasta sus esbirros ejecutores de las élites políticas.             Esto ya no va de banderas: esto va de la lucha de los individuos libres contra los poderes elitistas y criminales que dominan el mundo.             Las pruebas de ello son tan abrumadoras, que a estas alturas, ponerlo en tela de juicio, ya deja de formar parte del campo de la opinión, para empezar a formar parte del ponzoñoso mundo del adoctrinamiento ideológico, o directamente, de la estupidez más supina.