carrostia

La Ley Mordaza, la reforma del Código Penal y las actuaciones recientes de la Audiencia Nacional han reducido las libertades públicas en España a niveles propios de otros tiempos. La mayor parte de los ciudadanos de este país pensábamos que los tiempos oscuros de silencio y censura habían quedado atrás, pero nos equivocábamos. Por mucho que insistan desde los grandes medios oficialistas en hacernos creer que este es un país libre,  España ha vivido en los últimos años un enorme retroceso en libertades individuales y colectivas .   Hemos presenciado atónitos un brutal incremento de ataques contra la libertad de expresión ejercida directamente desde el Estado. Negar eso es cerrar los ojos ante la cruda realidad que nos aplasta. Según  Amnistía Internacional  en España se están restringiendo de forma desproporcionada los derechos y las libertades, tanto usando la ley como prácticas policiales. Los informes de esta organización afirman que sin lugar a dudas hoy gozamos de m

Hi ha dues pulsions que conviuen en el relat construït per tombar la dissidència política a l'estat espanyol.   La primera, el menyspreu; la segona, l'esclafament. Les dues vénen sense miraments ni necessitat de coartades, amb tota la contundència que el sistema permet –i també, de vegades, la que no permet–. Fins a posar sota sospita qualsevol reivindicació legítima, qualsevol acció de resistència a l'ofec i qualsevol moviment. Primer van ser els líders socials, després els membres del govern i els polítics electes. Ara, són els membres del CDR.   Tot pot ser susceptible de ser delictiu, tothom és sospitós de ser terrorista –banalitzant la paraula, tan crua a Catalunya després d'un 17-A tan recent–, tothom podria ser engarjolat per haver comès el delicte que calgui. Només cal una bona cuina, un  think thank  de perversitat desbocada, un aparell judicial amb ganes de gresca continguda –des del 1978, per ser precisos– i ganes de ser un justicier sàdic.

A molts demòcrates d’aquí i d’allà els incomoda reconèixer-ho, perquè fer-ho implica afrontar coses que no volen afrontar, però  estem en un procés d’il·legalització de facto de l’expressió majoritària del catalanisme , que és l’independentisme. Sense necessitat d’aplicar la llei de partits, l’estat li està aplicant a l’independentisme català una camisa de força legal amb la voluntat declarada de suspendre els drets polítics de dos milions de ciutadans. Començant, és clar, pels presos: la pura realitat és que si en comptes de perseguir la independència per vies pacífiques, li haguessin engegat un tret al clatell a algú, s’enfrontarien a les mateixes peticions de pena en anys de presó. No sé si tots plegats som conscients de la gravetat d’aquesta equiparació de facto entre la lluita política pacífica i el terrorisme. Desgraciadament no és l’únic exemple. Si el Parlament volgués investir un diputat del bloc monàrquic, ho podria fer demà mateix, això és un fet. I en canvi ja porta