carrostia

No recuerdo por qué la anoté ni cuándo. Ni tampoco sé de quien es, pero hoy me parece una afirmación que le va como anillo al dedo para describir lo que está pasando en España: “La construcción de un país no se puede desligar de la libertad que se respire en él”. España es una prisión gigantesca para muchos catalanes. Da igual que otros muchos piensen que la represión contra los independentistas es la mejor solución para parar la ola soberanista. El tsunami que lleva casi una década agitando Catalunya no va a retroceder con encarcelamientos, exilios, multas, inhabilitaciones o expedientes disciplinarios, que es lo que se propone el PP con el silencio y colaboración cómplice de la izquierda. La libertad está amenazada en España, se den cuenta o no los patriotas de izquierda. Y lo está cuando un juez se atreve a justificar mantener en prisión a alguien simplemente porque no reniega de sus ideas políticas. Ser independentista, catalán —o vasco o canario o de donde sea—

La gran contradicció del jutge del Tribunal Suprem  Pablo   Llarena   és, segurament, justificar totes les seves decisions, que han de ser judicials, amb arguments polítics. De fet, les seves interlocutòries han estat a bastament comentades per experts, per polítics, tertulians, que s'han posat les mans al cap per com   Llarena   no ha intentat dissimular la separació de poders. Bona part de la instrucció fins ara del magistrat s'ha centrat a decidir si deixa o no en llibertat els presos polítics. A més, ha imputat nous investigats, ha demanat els sumaris a Catalunya i ha desactivat les ordres europees i internacionals de detenció contra Carles Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les. En pràcticament totes les seves accions hi ha contradiccions destacades. Deixar o no l'escó Si rellegim les interlocutòries de   Llarena,   trobarem arguments diferents per argumentar la mateixa decisió: no deixar sortir els presos en llibertat.  L'exemple més cla

En moments de dificultats, tribulacions i incertesa tendeix a imposar-se el desànim, llavors és convenient recórrer a les paraules dels poetes per veure que no tot està tan malament com es pensa i esvair qualsevol ombra de dubte sobre el futur. En efecte, en circumstàncies molt més adverses que les actuals, Salvador Espriu (1913-1985) escrivia el 1968 el poema  El meu poble i jo , en homenatge a Pompeu Fabra, mort a l’exili de Prada de Conflent el 1948, a qui denomina mestre de tots. Eren moments durs en què “bevíem a glops / aspres vins de burla [...] / Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo”. I, tanmateix, “tenim la raó / contra bords i lladres [...] / A baixar graons / de dol apreníem / [...] Davallats al pou, / esguardem enlaire / [i] ens alcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo”. Ara la situació no és la mateixa que fa mig segle i el futur segueix estant per escriure, potser no tan ràpidament com alguns voldrien o esperaven. S’ha fet un ca