Gestos, eleccions i pactes


Sí, ja vaig llegir el seu paper del mes passat.
Se li entenia tot.
Deia una cosa perquè penséssim la contrària.
A favor del jutge Llarena!
Quina barra.
Ja el fotrà, ja, quan li vagui.
No sap amb qui se la juga, vostè.
Sort que ara té altres problemes aquell fidel servidor de l’Estat.
– Si vostè ho diu...
– Això de la ironia és una arma de mal controlar. Ho hauria de saber. Es pensa que és molt llest...
– Jo? Jo només puc explicar el que m’arriba dels lectors com vostè, que sí que ho entenen tot.
Per cert, em pot dir què va passar amb la xiulada al rei de la qual tant s’havia parlat?
– Doncs que no n’hi va haver.
No creu que va ser el millor en aquest moment?
Gestos. Possiblement gestos pactats: tu acostes els presos a Catalunya i nosaltres no xiulem el rei.
Ho veig així. Vostè no?
– És ben possible. I quan deixaran els presos en llibertat, ni que sigui condicional?
– No pateixi, que tots hi pensen.
Cal trobar el moment. Ho poden fer quan vulguin.
Després de la decisió dels tribunals alemanys és evident que l’acusació de rebel·lió no s’aguanta.
Qualsevol condemna es podria recórrer en contra a Europa. Per tant, algú s’haurà d’abaixar els pantalons abans que els hi abaixin.
Un canvi de la qualificació fiscal més ajustada als fets, i ja poden fer el pas jurídic que esperem.
– Perquè, amb els presos al carrer, es podria començar a negociar una sortida política...
– Sí, però no pas ara. Ara toca fer entendre als electors que hi ha un projecte, un pla, una possibilitat d’entesa.
Tant si hi és com si no hi és.
Gestos i actes pacificadors que donin esperances al ciutadà, pensi el que pensi.
Quan la majoria es cregui que hi ha una sortida a l’abast, es convocaran eleccions. L’esperança despertada cotitzarà molt en el mercat dels vots.
– I després de les eleccions?
– Depèn del resultat. Però si l’esperança d’un acord pacífic ha quedat avalada allà i aquí pels vots, llavors es començarà a negociar alguna cosa seriosa.
– Un referèndum, posem per cas?
– Ep! Que no ho sap que fer pronòstics és molt agosarat?
– Però vostè ho és, d’agosarat...
– Entesos. Me la jugo. Miri, anant tot bé, i per tenir la benedicció europea, s’hauria de negociar un nou estatut. Però un estatut que quedés a prova.
– Com vol dir?
– Doncs que digués molt clarament que els ciutadans l’hauran de ratificar al cap de tres o de cinc anys de vigència per veure si han anat bé les coses. I que podran decidir en conseqüència el futur.
– Això no ho pactaran mai a Madrid.
– Però aquest és el desllorigador.
Un dia el rei actual va dir que Catalunya seria el que els seus ciutadans volguessin.
És de justícia que es pugui preguntar en algun moment què volem els ciutadans de Catalunya.
De fet, ja ho hem dit.
I si no admeten el referèndum pactat és perquè saben que el tenen perdut.
Pius Pujades

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reflexiones de Mario Benedetti.( Sabios consejos de un hombre sabio) Si estás cerca (arriba o abajo) de los 60, tómate unos 10 minutos y léelo

El yugo y las flechas de la derecha

La lengua catalana