Construir la nació


El Regne d’Espanya mai no negociarà una secessió de la mateixa manera com pràcticament mai en cinc segles no ha acceptat perdre els més de cent territoris a Europa, Amèrica, Àfrica, Àsia o Oceania que la seva Corona va cedir a d’altres potències o es van convertir en estats independents.
Si la resistència a l’amputació de l’imperi sempre ha estat ferotge, fins i tot quan es tractava de perdre atols al Pacífic sense cap rellevància econòmica o estratègica, ja hem pogut copsar amb tot el dramatisme com reacciona l’Estat quan es planteja una escissió d’un territori peninsular com no es produïa des de la Restauració de la independència de Portugal al 1640 o des de la pèrdua de Gibraltar al 1704.
No diguem si aquest territori representa el 20 per cent de PIB espanyol, el 16 per cent de la seva població i una de les principals vies de connexió amb Europa.
El Regne d’Espanya tampoc mai no negociarà un referèndum de secessió que és l’instrument al qual han recorregut aquelles democràcies liberals com el Regne Unit o Canadà quan en una de les nacions que les integren ha emergit una forta demanda (una clara majoria parlamentària, de fet) a favor de la creació d’un nou estat.
La doctrina del Tribunal Constitucional és taxativa en aquest sentit (no es pot plantejar un referèndum de secessió sense prèvia reforma constitucional en la qual es requereix el consentiment de la majoria dels ciutadans espanyols i dels seus representants) i el govern de Pedro Sánchez no pot, ni probablement vol, influir en un canvi jurisprudencial.
En efecte, el que no té parangó “a les democràcies del nostre voltant” és l’oposició rotunda, extrema, a una decisió referendària sobre l’estatus polític d’un territori que pugui significar la plena emancipació d’aquest quan hi ha una intensa pressió popular per convocar la consulta.
Aquesta singularitat sols s’explica en virtut de l’obsessió històrica, desmesurada i tràgica, per evitar l’escissió territorial.
Quina ha de ser l’actitud de l’independentisme català davant aquest blindatge i aquest encegament de les autoritats centrals devorades pels seus atavismes?
Com respondre democràticament al poder de l’Estat tenint en compte que si la repressió a gestos participatius com el referèndum de l’1 d’octubre ha estat efectiva això ha succeït perquè el Regne d’Espanya encara és massa fort?
La resposta és que l’independentisme ha d’assumir que la plenitud nacional catalana (el ple reconeixement internacional de la República Catalana, per exemple) sols pot passar per induir l’Estat a una crisi profunda que meni a la seva dissolució, una crisi que necessàriament passa perquè les pretensions catalanes desbordin els límits del Principat de Catalunya i facin trontollar veritablement, i sempre pel camí de la pau i de les urnes, el règim del 78.
Un primer estadi d’aquesta nova estratègia rau en el cor mateix del catalanisme i consisteix a estendre la pulsió de llibertat al conjunt de la nació catalana, almenys, de forma immediata, a aquella part dels Països Catalans que es troba sota jurisdicció espanyola.
Qualsevol moviment electoral transversal que es teixeixi a partir d’aquest moment ha d’incorporar la dimensió de construcció nacional completa i, en aquest sentit, un lideratge com el de Carles Puigdemont, amb tot el prestigi d’haver aconseguit derrotar la justícia espanyola i revelar la veritable naturalesa autoritària de la monarquia constitucional, pot proporcionar un impuls definitiu a un projecte democràtic que, si abasta el País Valencià i les Illes, amenaçarà, tal vegada definitivament, la viabilitat de l’Estat com a entitat política i econòmica.
No diguem ja si a l’onada s’hi afegissin d’altres nacions peninsulars que apostessin per un futur de sobirania plena.
Aquest seria l’únic context que permetria un referèndum sense repressió i tota la seqüència de capítols que porten a la creació d’un estat: efectivitat de la declaració del 27 d’octubre de 2017, reconeixement per part dels altres estats i accés a les organitzacions internacionals, començant per Nacions Unides, perquè “la resta d’Espanya” no es trobaria en condicions de vetar res (fins al punt de dubtar amb molt fonament si aquesta “resta d’Espanya” seria successora dels tractats dels quals forma part l’actual Regne d’Espanya).
Pot semblar utòpic, però coses més grosses ha vist la història.
Hector Lopez Bofill

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reflexiones de Mario Benedetti.( Sabios consejos de un hombre sabio) Si estás cerca (arriba o abajo) de los 60, tómate unos 10 minutos y léelo

El yugo y las flechas de la derecha

La lengua catalana