Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit

 "Fa la sensació que hi havia pressa a emplenar les ciutats de llumetes per a fer-nos mirar cap a un altre costat"

“A menos luces, en el sentido que les daba la Ilustración, más bombillitas en las calles y más estrellas pirotécnicas en los cielos, tal parece ser la receta del éxito en este siglo XXI.

El pueblo, la mayoría de él, adora estos espectáculos, lo sé.

Les hacen olvidarse por unos instantes de sus sinsabores. Y eclipsan también la deriva de nuestras sociedades hacia el imperio de la mentira, la desigualdad y la sinrazón. Menos Siglo de las Luces, más lucecitas artificiales”

Javier Valenzuela, periodista 

Ja saben els meus lectors que no crec en casualitats. D’alguna manera que no aconsegueixo entendre, els humans estem connectats entre nosaltres i cada cert temps es produeixen accions que donen per a pensar i molt.

Molts ho anomenen causalitats; uns altres creuen que és la constatació que hi ha alguna cosa, en definitiva, un nexe comú que no deixa de sorprendre’ns.

Tot aquest inici per a explicar que fa uns mesos vaig anar a parar a una persona força més gran que jo que havia viscut a Sabadell. Em va nomenar diverses persones per a veure si jo les coneixia i, efectivament, així era.

Relatava amb orgull les lluites obreres, els plantis davant les empreses que es negaven a millorar les condicions de treball dels seus empleats. Eren temps difícils, en aquest final abrupte del franquisme que significava també una època de preocupació per no saber com evolucionaria tot plegat.

S’emocionava en explicar-me la unitat d’aquesta gent, la majoria vinguda de fora de Catalunya i que es construïen les seves cases a la nit; també aquelles que vivien en les coves de Sant Oleguer, sense les mínimes garanties d’higiene i salubritat.

En destacava la tasca de metges i infermeres que es desplaçaven a aquells llocs en un acte solidari poc reflectit per la història. Ell, no obstant això, narrava amb veritable passió la vaga del metall en 1976. Allà va conèixer a Toni Farrés i a altres líders sindicals. Una lliçó de solidaritat que va posar a Sabadell en el mapa de les ciutats més reivindicatives d’Espanya.

Recordava la rebel·lió de les associacions de veïns que van llançar una campanya en contra de la pujada del rebut de l’aigua el 1985. Milers de sabadellencs van deixar de pagar-ho (unes 15.000 llars), ingressant l’import en un compte corrent creat a aquest efecte amb la intenció de pressionar a l’empresa i negociar.

Va tenir molt èxit perquè, a més, va estar ben fet.

Fa 20 anys que aquesta persona va abandonar Sabadell. Com dic, la recorda com una ciutat solidària, lluitadora. Li explico que les coses han canviat molt, que en tres anys han augmentat els impostos un 21 per cent, que s’ha implementat una nova taxa de residus, que el pressupost en actes festius per Nadal s’acosta ja als dos milions i mig, que les mobilitzacions gairebé no existeixen, en definitiva, que a Sabadell fa temps que s’ha instal·lat un conformisme perillós, segons la meva opinió, que està derivant cap a una acceptació del que vingui de dalt.

Les entitats que suposadament haurien de liderar alguna cosa estan mortes, potser resignades.

Li recordo que fa just dos anys vaig escriure l’article Incremento de tasas y tributos: nos meten un gol (y ni nos enteramos) i que en tot aquest temps ningú no ha fet res per impedir-ho. Silenci i més silenci.

No em creu. Ha llegit a la premsa que veïns de diverses ciutats catalanes estan recollint signatures perquè baixi el rebut de l’IBI amb l’objectiu de reequilibrar l’esforç tributari que ha augmentat de manera excessiva a conseqüència de la implementació d’aquesta nova taxa de residus.

No m’amaga que moltes d’aquestes iniciatives estan sorgint des de l’extrema dreta, que l’esquerra està com absorta, com a absent.

Em parla de Tiana, de Torelló, de Dosrius; també d’una manifestació a Rubí l’any passat i de la recollida de signatures a Getafe, on porten ja més de 50.000, la qual cosa vol dir que la taca de recollida de signatures s’estén per tot Espanya.

Em diu que a Santa Coloma de Gramenet l’ajuntament ha congelat l’IBI i ha reduït la taxa de residus domèstics, en un acord signat per la Federació d’Associacions de Veïns de Santa Coloma i on es detalla una reducció del 20 per cent de les tarifes respecte a 2025, bonificacions entre el 14 per cent i el 50 per cent en funció de la capacitat econòmica i la participació en el reciclatge i un augment de la bonificació del cànon social de l’aigua al 80 per cent (abans 50 per cent).

La realitat sabadellenca és molt diferent. Ningú no proposa res; i si es fa alguna cosa, és des d’un faristol, des d’una roda de premsa buida i freda.

De moment, cap veí o veïna ha fet el pas que sí que n’han fet uns altres en altres ciutats, vista la inacció d’associacions i federacions. Fa la sensació que hi havia pressa a emplenar les ciutats de llumetes per a fer-nos mirar cap a un altre costat.

El periodista granadí Javier Valenzuela l’expressa molt bé: “Igual això d’il·luminar, cada vegada abans i cada vegada més exageradament, els carrers per Nadal és la versió actual del segon component de la fórmula Pa i circ que usaven els emperadors romans per a mantenir tranquil·la a la plebs”.

Acabo la meva conversa dient-li que l’esperança se m’acaba. La tinc ja molt deteriorada.

Continua viva, però a l’UCI. No veig una llum que m’empenyi cap a una veritable il·lusió. Aquella gent de la qual ell em parla té ja gairebé 80 anys. Alguns d’ells ja no poden. Uns altres han caigut en les urpes del poder i es deixen fer la gara-gara per ell.

Mentre uns recorden amb enyorança aquell any 1976, uns altres esperen despertar-se de l’ensonyament.

Sorprèn que Sabadell estigui absent de les reunions que veïns d’altres ciutats del nostre entorn estan promovent.

Més que sorprendre’m, fa pena.

 

Josep Asensio