Per què la meva perruquera votarà Sílvia Orriols?

 

La política d'Aliança Catalana utilitza estampats florals i un estil que recorda la moda de poble, tot i que rebutja invertir en la seva imatge pública

Després d’enumerar-me les nombroses raons (llistat de queixes com a dona, autònoma, mare, catalana, ciutadana, usuària de la sanitat i l’educació pública...) per oferir-li la seva confiança, sempre li proposo que abans analitzi bé l’estètica de la líder d’Aliança Catalana. "Ah, bé, té una imatge pèssima... Digues-li que jo li tallo els cabells de franc", em respon. No obstant això, quan algun dels seus seguidors l’ha animada a millorar l’aparença pública, Orriols respon que no invertirà diners en aquest assumpte. Aquesta reticència tan habitual entre la majoria de polítics no impedeix que transmetin un missatge amb el seu aspecte. Algunes vegades la manifestació indumentària és clara –com quan es va presentar a votar amb una samarreta amb el lema Revolta pagesa–, però altres vegades és més subtil... 

La Inés Arrimadas gòtica

La líder d’Aliança Catalana té el seu punt dolç. No és només quan somriu tímidament (a veure, hi ha nines diabòliques que a priori semblen molt tendres); però si li col·loques dues trenes postisses et surt Jenna Ortega interpretant brillantment Dimecres. La seva constitució també és molt semblant a la d’Inés Arrimadas, amb aquest caràcter adoctrinador que manté a l’hemicicle català. Però en comptes de ser la filla d’obrer acomplexada que estudia a ESADE i es creu que vestint entallada de Mango ha ascendit a classe mitjana com feia la de Cs, Orriols recorre al negre dels cabells, la ratlla marcada dels ulls, els encaixos i transparències a la seva roba i el seu cutis blanc per afegir un halo de misteri al seu aspecte.

A banda de la moda religiosa que capitalitza Rosalía, ja fa anys que alguns polítics s’aprofiten del simbolisme catòlic. Com Giorgia Meloni o la portaveu de la Casa Blanca, Sílvia Orriols també llueix el seu petit crucifix penjat al voltant del coll com a mostra explícita del seu credo. I és curiós perquè amb la creu sembla justificar qualsevol bogeria estètica que vulgui combinar amb el missatge cristià: un estampat animal print, una transparència, un top de llenceria, proposar que es matin tots els llops o que es tanquin les fronteres als immigrants. 

Vestir-se a les fosques

L’entusiasmen els estampats de dona setantina de poble de la Catalunya profunda en bruses, jaquetes i fins i tot blazers. Aquesta mena d’estampat floral que les veïnes compren indistintament a la botiga de moda local o al mercat ambulant setmanal. Aquest estampat que, el combinis amb el que combinis, fa sempre la impressió que t’has vestit a les fosques (ja que no imagines cap altra raó per triar-lo conscientment).

Escoltar-la és com teletransportar-te a un sermó eclesiàstic de l’edat mitjana. Tot sona a advertència, amenaça, perill, por, fi del món... GPS l’hauria de fitxar per a la veu catalana. Potser només et guiaria "a la dreta, més a la dreta, tant com puguis a la dreta", però ho faria amb aquesta transcendència tant de l’estil de Guifré el Pilós que seria meravellós acabar estimbats per un cingle.

Patrycia Centeno

La contesta desde Figueras Digital

𝐂𝐫𝐨̀𝐧𝐢𝐜𝐚 𝐝'𝐮𝐧𝐚 𝐦𝐚𝐧𝐢𝐩𝐮𝐥𝐚𝐜𝐢𝐨́: 𝐪𝐮𝐚𝐧 𝐥’𝐞𝐬𝐭𝐞̀𝐭𝐢𝐜𝐚 𝐬𝐮𝐩𝐥𝐚𝐧𝐭𝐚 𝐞𝐥 𝐩𝐞𝐫𝐢𝐨𝐝𝐢𝐬𝐦𝐞

𝐑𝐞𝐝𝐮𝐢𝐫 𝐥𝐚 𝐩𝐨𝐥𝐢́𝐭𝐢𝐜𝐚 𝐚𝐥 𝐯𝐞𝐬𝐭𝐢𝐝𝐨𝐫 𝐞́𝐬 𝐥'ú𝐥𝐭𝐢𝐦 𝐫𝐞𝐜𝐮𝐫𝐬 𝐝𝐞 𝐪𝐮𝐢 𝐡𝐚 𝐫𝐞𝐧𝐮𝐧𝐜𝐢𝐚𝐭 𝐚 𝐩𝐞𝐧𝐬𝐚𝐫.

En un panorama comunicatiu saturat de titulars efímers i d’opinions disfressades d’anàlisi, hi ha textos que il·lustren fins a quin punt el periodisme pot abdicar de la seva funció essencial quan opta per la caricatura en lloc de la informació. L’article dedicat a l’aparença de Sílvia Orriols n’és un exemple paradigmàtic: una peça que prescindeix deliberadament de la reflexió política per convertir-se en un exercici de deslegitimació estètica. La seva lectura revela, potser involuntàriament, els mecanismes de la mala praxi periodística quan l’objectiu no és comprendre la realitat, sinó modelar la percepció del lector.

El text s’obre amb una premissa anecdòtica, per què la perruquera de l’autora votarà Orriols, que podria haver servit per analitzar factors socioeconòmics o motivacions electorals. Però no ho fa. Deriva immediatament en un relat que substitueix la política pel pentinat, la proposta pública per l’estampat floral i la ideologia per la línia de l’ull. L’autora no explora el malestar social, ni les condicions laborals de les autònomes, ni les raons de fons que expliquen un vot de protesta. Escull l’itinerari més superficial: l’estètica de la candidata.

Aquesta estratègia no és accidental. Quan la crítica política es desvia cap a l’aparença, el lector predisposat pot descartar la figura pública abans d’avaluar-ne els arguments. L’atac es presenta com una observació d’estil, gairebé banal, i per això és especialment eficaç. És una tècnica clàssica: si no es vol confrontar les idees, es desactiva la credibilitat de qui les expressa.

El text recorre, a més, a comparacions amb càrrega emocional immediata. Associar Orriols amb Jenna Ortega o l’estètica de “Dimecres Addams” no aporta cap dada rellevant: només evoca foscor, excentricitat i un cert aire lúgubre inserit en l’imaginari col·lectiu. Igualment, el paral·lelisme amb Inés Arrimadas simplifica dues trajectòries molt diferents en una caricatura compartida. I l’al·lusió a Giorgia Meloni, vehiculada a través del crucifix, pretén suggerir una afinitat ideològica sense cap necessitat d’argumentació. Són comparacions que no expliquen: insinuen. No analitzen: predisposen.

També és significatiu l’ús de referències classistes i territorials. Quan l’autora ridiculitza estampats que atribueix a la “Catalunya profunda” o a la moda “de mercat ambulant”, no només desqualifica la candidata: estigmatitza un segment social complet. Aquesta retòrica, que equipara preferència electoral i retard cultural, erosiona el principi d’igualtat simbòlica i reforça estereotips que divideixen. No és una observació d’estil: és una forma de menyspreu social.

L’article recorre, fins i tot, al recurs més antic de la manipulació periodística: atribuir trets psicològics a partir de l’aparença. Descriure la veu d’Orriols com un sermó medieval o associar-la a un discurs de perill i advertència construeix un perfil emocional pensat per justificar el rebuig. Aquest procediment desplaça l’anàlisi racional i el substitueix per un marc de percepció prèviament codificat. El lector no és convidat a raonar, sinó a sentir, i a sentir negativament.

Cal afegir que tota aquesta operació es presenta sota la disfressa de l’humor. Però l’humor, en contextos polítics, no és mai neutre: pot ser una eina d’alliberament o una arma de banalització. Quan s’emmarca en l’atac superficial i en la reiteració de tòpics classistes, no denuncia cap poder; només consolida prejudicis.

En cap moment l’article analitza propostes, decisions de govern, gestió pública o coherència programàtica. La política hi desapareix, substituïda per un relat de moda, maquillatge i simbolisme religiós. Aquesta selecció no és casual: respon a una voluntat de condicionar el lector perquè percebi la candidata com una figura poc seriosa abans fins i tot de llegir-la o escoltar-la. És periodisme que renuncia al seu paper deliberatiu i es lliura, conscientment o no, a la construcció de percepcions.

Quan el periodisme abandona l’anàlisi i opta per la caricatura, empobreix l’espai públic. No perquè les figures polítiques hagin de ser venerades, sinó perquè mereixen, totes, ser jutjades pel que proposen, no pel que vesteixen. L’article en qüestió no supera aquest criteri bàsic, i aquí rau el seu fracàs més evident.

𝐄𝐧 𝐮𝐧 𝐦𝐨𝐦𝐞𝐧𝐭 𝐞𝐧 𝐪𝐮𝐞̀ 𝐥𝐚 𝐬𝐨𝐜𝐢𝐞𝐭𝐚𝐭 𝐫𝐞𝐜𝐥𝐚𝐦𝐚 𝐫𝐢𝐠𝐨𝐫 𝐢 𝐫𝐞𝐬𝐩𝐨𝐧𝐬𝐚𝐛𝐢𝐥𝐢𝐭𝐚𝐭 𝐜𝐨𝐦𝐮𝐧𝐢𝐜𝐚𝐭𝐢𝐯𝐚, 𝐭𝐞𝐱𝐭𝐨𝐬 𝐜𝐨𝐦 𝐚𝐪𝐮𝐞𝐬𝐭 𝐫𝐞𝐜𝐨𝐫𝐝𝐞𝐧 𝐪𝐮𝐞 𝐩𝐫𝐞𝐬𝐞𝐫𝐯𝐚𝐫 𝐞𝐥 𝐝𝐞𝐛𝐚𝐭 𝐝𝐞𝐦𝐨𝐜𝐫𝐚̀𝐭𝐢𝐜 𝐞𝐱𝐢𝐠𝐞𝐢𝐱 𝐝𝐞𝐟𝐞𝐧𝐬𝐚𝐫 𝐚𝐥𝐥𝐨̀ 𝐪𝐮𝐞 𝐜𝐨𝐧𝐬𝐭𝐢𝐭𝐮𝐞𝐢𝐱 𝐥’𝐞𝐬𝐬𝐞̀𝐧𝐜𝐢𝐚 𝐝𝐞𝐥 𝐩𝐞𝐫𝐢𝐨𝐝𝐢𝐬𝐦𝐞: 𝐢𝐧𝐟𝐨𝐫𝐦𝐚𝐜𝐢𝐨́, 𝐜𝐨𝐧𝐭𝐞𝐱𝐭 𝐢 𝐡𝐨𝐧𝐞𝐬𝐭𝐞𝐝𝐚𝐭. 𝐓𝐨𝐭 𝐚𝐥𝐥𝐨̀ 𝐪𝐮𝐞 𝐧𝐨 𝐬’𝐡𝐢 𝐚𝐣𝐮𝐬𝐭𝐚 𝐩𝐞𝐫𝐭𝐚𝐧𝐲, 𝐬𝐢𝐦𝐩𝐥𝐞𝐦𝐞𝐧𝐭, 𝐚 𝐮𝐧 𝐚𝐥𝐭𝐫𝐞 𝐠𝐞̀𝐧𝐞𝐫𝐞: 𝐥𝐚 𝐦𝐚𝐧𝐢𝐩𝐮𝐥𝐚𝐜𝐢𝐨́ 𝐧𝐚𝐫𝐫𝐚𝐭𝐢𝐯𝐚.