Dilema ètic

 José Ricardo de Prada és jutge i membre de l’Audiència Nacional (AN), designat com a magistrat-president del tribunal que ha de jutjar la família Pujol.

El dia de l’obertura de la vista oral va decidir que l’expresident, malgrat el seu deteriorament cognitiu, afronti el judici des del seu domicili, tot i que pot ser apartat de la causa si empitjora el seu estat de salut. I això li planteja un seriós dilema ètic.

D’una banda, lamenta profundament que un nonagenari que, segons diversos informes mèdics, té minvada la seva capacitat intel·lectual, hagi de sotmetre’s a l’escrutini d’un tribunal de l’AN.

D’altra banda, però, com a ciutadà compromès amb la societat en què viu, vol i necessita saber quant d’honesta va ser o no l’acció dels diversos governs constituïts sota el comandament, gairebé omnímode, del gran patriarca de la Catalunya del darrer quart del segle XX, i per assolir aquesta veritat és imprescindible la participació del protagonista d’aquesta llarga i complexíssima història: Jordi Pujol i Soley.

De fet, la maquinària judicial la va posar en marxa l’AN al practicar diligències per investigar les possibles trapelleries dels Pujol arran d’unes declaracions realitzades al desembre de 2012 per Victoria Álvarez, que va ser amant del primogènit del clan: Jordi Pujol Ferrusola. Álvarez va explicar que havia vist com el jove Pujol movia importants sumes de diners en efectiu entre Catalunya i Andorra.

Un temps després, el 25 de juliol de 2014, Jordi Pujol va fer públic que, durant més de tres dècades, havia mantingut a l’estranger una gran suma de diners sense regularitzar, que era l’herència que li havia deixat el seu pare, Florenci Pujol, cosa que, més enllà del seu entorn, gairebé ningú no va creure.

De totes maneres, qui primer va posar el dit a la nafra va ser Pasqual Maragall, quan en un ple del Parlament al febrer de 2005 li va dir a Artur Mas aquella frase que acabaria fent-se famosa: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”.

El desenllaç d’aquella escena és recordat per tothom: gran enuig dels convergents, amenaces de descarrilar la legislatura i abandonament de la comissió que redactava el nou Estatut, amb la qual cosa el projecte estrella del maragallisme hagués embarrancat; per això es va retirar la querella i, tot i que les aigües van tornar al seu curs, l’ona expansiva de la declaració va fer que l’oasi català es convertís en una mena de cènaga que mai no recuperaria la calma que havia gaudit amb el pujolisme en el poder, i així es va acabar trencant el statu quo establert, fins a arribar a la implosió del partit fundat per Jordi Pujol el 1974, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), uns anys després, perforat per la corrupció fins al moll de l’os.

Resulta evident que, utilitzant les possibilitats que dóna el poder, CDC va ser utilitzada com una eina per a trapichejos i corrupteles de tot tipus: des de cobrar mordides a canvi d’adjudicar obra pública, el medrar de molts càrrecs intermedis cambalejant al límit de la legalitat, fins a l’enriquiment personal de no pocs alts dirigents.

A hores d’ara, ningú amb un mínim d’objectivitat pot negar que a CDC van fer de la corrupció la seva divisa.

Això és quelcom que han acreditat els tribunals amb sentències en casos com el del 3%, el cas Palau o les ITV, però també en altres com l’affaire BIMSA, el Consorci d’Educació de Barcelona, les mordides del túnel de les Glòries o els xanchullos teledirigits des de la presidència del port de la ciutat; a més d’altres assumptes que continuen esperant torn en alguna carpeta quasi oblidada als prestatges de qualsevol jutjat.

Una idea d’aquesta realitat tan complexa com poc virtuosa la dóna el volum de gent implicada en la causa: onze empresaris seuran amb els Pujol al banc dels acusats i està previst que declarin més de 250 testimonis.

Per tot l’explicat, no resulta creïble que el gran patró que va ser Jordi Pujol no estigués al corrent dels tejemanejes que des dels seus executius s’organitzaven i tenien com a element transmissor i/o receptor el partit que ell va fundar.

La qüestió és saber si de totes aquestes mordides i comissions el clan Pujol se’n portava una part i/o com movien els fils.

És cert que el judici arriba després d’una interminable instrucció del cas que va començar després de la confessió de Pujol fa ja més de 11 anys. Tot i que cal dir que aquesta demora no és atribuïble només a la lentitud de la nostra justícia; també hi han tingut molt a veure les maniobres dilatòries dels Pujol, que han utilitzat tots els instruments al seu abast per prolongar el temps dedicat a retirar possible documentació sensible aliena a la causa que constava al sumari.

Aquest litigi té tot el sentit si amb ell es clarifiquen responsabilitats i se’ns donen a conèixer els entresijos d’una manera molt particular de exercir el poder del que va ser el gran patriarca de la Catalunya democràtica: Jordi Pujol.

Es equivoquen aquells que creuen veure en aquest judici revenja política o una oportunitat per ajustar comptes. Res més lluny de la realitat.

Res no s’assembla tant a la injustícia com la justícia tardana; aquesta frase atribuïda al cèlebre filòsof, polític i pensador Sèneca té avui més vigència que mai.

No seré jo qui posi en dubte l’encert de la sentència del gran filòsof cordovès, però la veritat sempre és reparadora i, en aquesta ocasió, a més, una necessitat democràtica.

 

Bernardo Fernández