Si importes salvatgisme, tindràs salvatgisme

 La condescendència s'ha convertit en doctrina: quan renuncies a anomenar el problema, el problema mana en la teva agenda.

A Espanya, estem immersos en una espiral de bonisme que frega l'incomprensible. Davant de delictes comesos per immigrants procedents de contextos culturals radicalment oposats als nostres, optem per una condescendència que mina la nostra seguretat i valors.

La nostra legislació, ancorada en principis cristians i occidentals, no està preparada per afrontar noves realitats criminològiques derivades d'una immigració massiva amb origen en contextos culturals que no tenen res a veure amb nosaltres.

Parlem de terrorisme gihadista, agressions sexuals col·lectives i tràfic de persones, fenòmens que importem juntament amb perfils psicopàtics forjats en societats on el fonamentalisme religiós impregna tots els estrats socials.

No es tracta d'estigmatitzar, sinó de reconèixer realitats que són totalment palpables. La nostra frontera sud és una bretxa oberta a un model de societat on habita un salvatgisme que xoca frontalment amb la nostra civilització.

Comencem pel terrorisme gihadista, un risc que s'ha disparat amb l'arribada massiva d'individus radicalitzats. El cas de l'atemptat a Algesires el 2023 és paradigmàtic: un immigrant d'origen marroquí que, al crit d'Allahu Akbar, va perseguir i va degollar un sagristà pel simple fet de ser cristià.

L'Audiència Nacional el va absoldre recentment, ordenant el seu internament en un centre psiquiàtric penitenciari, al·legant alteració psíquica.

Aquesta decisió, basada en un peritatge complaent, converteix el gihadisme en una malaltia en lloc de reconèixer-lo com el que és, una ideologia letal. Això no és justícia, sinó una capitulació davant la por d'afrontar certes realitats ideològiques.

Com a exmilitar sé que l'enemic no és un desequilibrat aïllat, sinó un ecosistema de radicalització que s'alimenta de contextos en què la religió és llei absoluta i la violència, un manament diví.

Urgeix reformar l'article 20.1 del Codi Penal perquè el radicalisme islamista sigui un agreujant irrefutable, no una excusa.

Les dades del Ministeri de l'Interior confirmen aquesta urgència: entre 2021 i novembre de 2025, s'han detingut més de 400 subjectes per terrorisme gihadista —segons estadístiques del Ministeri de l'Interior—, amb 95 arrestos només en el que portem de 2025, superant ja les xifres d'anys anteriors.

Això reflecteix un augment en reclutaments i plans d'atemptats programats per part d'immigrants radicalitzats i insiders, influenciats per nombrosos conflictes que amplifiquen narratives extremistes a la UE.

A Catalunya, epicentre d'aquestes detencions, un terç dels arrestos de 2025 provenen d'operacions contra xarxes que promouen atemptats via canals xifrats. Com respondre a això amb internaments psiquiàtrics? És una burla a les víctimes i un risc per a la societat.

La nostra legislació, dissenyada per a un Occident de drets individuals, no contempla la submissió total a una fe que justifica l'assassinat en nom de Déu. Importem no només persones, sinó una cosmovisió incompatible que exigeix adaptació legal immediata.

Però el terrorisme no és l'únic front; les agressions sexuals col·lectives, conegudes com a “manades”, il·lustren un altre xoc cultural devastador, arrelat en patrons patriarcals importats de societats on la dona és sotmesa per norma religiosa.

El novembre de 2023, a Dolores (Alacant), cinc adolescents marroquins —quatre amb nacionalitat espanyola— van violar en grup una menor de 15 anys en un descampat, aprofitant el seu estat d'embriaguesa.

La resposta judicial: internament en centres socioeducatius amb cursos d'educació sexual per “reeducar-los” i evitar que “reprodueixin violències”.

La vicepresidenta valenciana, Susana Camarero, va insistir que “o els eduquem, els ensenyem i els sensibilitzem, o de poc serveix”.

Mentrestant, la víctima rep ajuda psicològica. Aquest enfocament, benintencionat però ingenu, ignora l'arrel cultural: en països d'origen com el Marroc, la dona ocupa un segon pla, amb dinàmiques de maltractament sistemàtic detectades àmpliament en zones rurals.

Segons l'Enquesta Nacional sobre Prevalença de la Violència contra les Dones de 2019, realitzada per l'Oficina de l'Alt Comissionat per a la Planificació del Marroc, el 63% de les dones entre 18 i 65 anys han patit violència i només el 6,6% denúncia per estigma social i cultural. A Tunísia (un dels principals països d'origen de la immigració il·legal registrada a Itàlia), gairebé el 40% de les dones reporten abusos psicològics o físics, agreujats per interpretacions conservadores de l'islam.

En regions subsaharianes islamitzades, com Mauritània o Mali, el fonamentalisme agreuja el problema amb matrimonis infantils i càstigs per “adulteri” que normalitzen la violència.

Pot un curs d'educació sexual revertir una identitat forjada des de la infància en societats on existeixen marcs religiosos i culturals que dicten la inferioritat femenina?

Les dades a Espanya són alarmants i donen suport a aquesta tesi. El 2024, els estrangers, que representen l'11,7% de la població, van cometre el 41% dels delictes sexuals (5.338 de 12.979), proporcionalment 5,2 vegades més que els nacionals. L'Informe sobre Delictes contra la Llibertat Sexual de 2023 del Ministeri de l'Interior revela que el 37,3% dels detinguts eren estrangers, xifra que puja al 44% en el rang de 18-30 anys.

A presons, els estrangers ja suposen el 31,6% de la població penitenciària. A la Comunitat Valenciana, els casos de violacions per menors es van multiplicar de 7 el 2017 a 48 el 2022, molts vinculats a perfils magribins.

Aquestes estadístiques no són casuals: reflecteixen patrons importats de contextos en què la dona és vista com una propietat. Aquest bonisme educatiu no funciona; és una il·lusió liberal que ignora la profunditat cultural.

Necessitem penes dissuasives adaptades, no tallers que equiparin la nostra ètica cristiana d'igualtat amb tradicions arcaiques.

L'última setmana, un reportatge del Telegraph va exposar un altre preu d'aquesta ruïna: 13 nenes subsaharianes, arribades il·legalment a Lanzarote, van ser traficades a França per a explotació sexual. Aquesta xarxa opera en tres països, convertint Canàries en un hub de tràfic infantil. L'Operació Tritó de la Policia Nacional, culminada el novembre de 2025, va desmantellar aquesta organització transnacional, detenint 11 persones (9 a Lanzarote, 1 a Madrid i 1 a Gran Canària) per tràfic de menors des de centres d'acollida, amb falsificació de documents i pornografia infantil involucrada.

La investigació va sorgir de la desaparició de 14 menors entre novembre de 2024 i maig de 2025, molts d'origen subsaharià, facilitats per màfies que se serveixen de les rutes atlàntiques.

Fa un any, vaig alertar sobre això en un documental amb Marion Maréchal: Espanya és partícip d'un sistema de tràfic institucionalitzat. Com justificarà aquest Govern que els centres d'acollida de menors s'estan convertint en bordells per a pedòfils europeus?

En definitiva, importem salvatgisme, tràfic de menors, abusos sexuals i assassinats en nom de Déu.

Informes oficials com els del Ministeri de l'Interior i l'INE demostren que aquesta immigració descontrolada multiplica els riscos criminològics en delictes clau, forjats en cultures on l'islamisme dicta desigualtats irreconciliables amb la nostra visió cristiana de dignitat humana.

I no és xenofòbia el fet de defensar el bloqueig de fronteres davant d'aquest descontrol sense sentit, i no és racisme imperar per l'enduriment de penes per a delictes ideològics i culturals incompatibles, i no és discriminació voler prioritzar una integració real o, si és impossible, donar suport a programes d'emigració.

Si no actuem, la nostra civilització sucumbirà davant d'aquest multiculturalisme covard.

La família del sagristà d'Algesires clama justícia, no teràpia; les víctimes de les manades, protecció, no excuses culturals. És hora de defensar el que és nostre sense complexos, adaptant la nostra Llei a aquesta nova guerra híbrida als nostres carrers.

Si importes salvatgisme, tindràs salvatgisme. I si no ets capaç de respondre amb la mateixa ferocitat que ells —perquè la teva civilització t'ho prohibeix—, l'única manera de sobreviure és deixar d'obrir la porta.

Prefereixo que em diguin xenòfob o islamòfob abans que haver de continuar escrivint articles sobre cristians degollats, nenes violades en manada i menors traficats des de centres d'acollida.

Rubén Pulido