El Globalisme que ho estripa tot

 En definitiva, cal destriar el gra (afortunadament abundós) de la palla, minoritària però amb capacitat de generar anticossos social i polítics que poden ser devastadors

El Globalisme és la ideologia de diversos grups que promouen la lliure circulació de capitals, mercaderies, cultures i persones. Ho fan per interessos diversos, de vegades coincidents, de vegades contraposats.

D’una banda, els grans inversors i empresaris, que sovint remenen quantitats astronòmiques de capital, malden per la globalització. Uns, busquen incrementar les plusvàlues aprofitant-se de sous més baixos, menys drets sindicals, menys impostos, una inferior regulació pel que fa a tota mena de condicions (ambientals, de seguretat etc) o una corrupció institucional que afavoreixi concessions i permisos.

A Occident els empresaris i els inversors han de sotmetre’s a un seguit de normes fiscals, monetàries, comptables, laborals, mediambientals i urbanístiques que, en conjunt, els obliguen a superar una autèntica carrera d’obstacles.

Aquests “obstacles” atorguen, és clar, seguretat jurídica, econòmica, laboral i administrativa, però també tenen un cost, que a alguns els sembla excessiu.

A molts països del continent sud-americà, africà o asiàtic aquests entrebancs no existeixen o son irrellevants o poden superar-se recorrent als suborns, per dir-ho suau. Això fa que s’exposin a més riscos (poden patir una nacionalització o una devaluació sobtada) però que també puguin amassar més beneficis i més de pressa.

Aquests inversors i empresaris també son, sovint, partidaris de la globalització emigratòria. Les raons són fàcils d’entendre: molts dels negocis que no es poden traslladar als països amb una oferta laboral abundosa de sous baixos, atrauen aquests treballadors a Occident per nodrir les empreses que no es poden deslocalitzar.

Al capdavall, els sous també estan sotmesos a la llei de l’oferta i la demanda i saben que incrementant l’oferta podran pagar menys i triar més.

No cal dir que a aquest conjunt d’inversors i empresaris occidentals que traslladen els seus negocis fora d’Occident, els importa poc si això deixa milions de treballadors sense feina o si fa minvar la recaptació per cotitzacions socials.

Com tampoc no els importen gaire si afecta la convivència, les identitats nacionals, els serveis públics o l’accés a l’habitatge, per la incorporació massiva de treballadors immigrants, sovint poc qualificats i disposats a pencar per salaris escarransits.

Poden pagar-los poc perquè l’oferta laboral és abundosa i submisa i perquè ningú no els reclamarà els costos en forma de saturació dels serveis públics, increment dels subsidis públics (perquè en un estat del benestar els més pobres reben més del que aporten) pèrdua de cohesió social i increment de la delinqüència.

Maximitzen beneficis i externalitzen costos. Al capdavall, aquesta elit megacapitalista ni usa els serveis públics, ni viu en barris conflictius, ni pateix per la pèrdua de cohesió nacional, perquè professa una mena de cosmopolitisme apàtrida glamurós.

No son, però, els globalistes ultraliberals els únics en defensar la globalització referida. Els acompanyen els globalistes d’extrema esquerra i els neocomunistes que hi coincideixen, encara que sigui parcialment, per motius ben oposats.

En aquest cas pouen del sudglobalisme multiculturalista, que és un corrent ideològic que persegueix la destrucció dels seus tres enemics tradicionals: la democràcia liberal, l’economia social de mercat i les identitats nacionals.

Els detesta tots tres perquè son els grans entrebancs per tal que la seva lluita de classes, tan anhelada com posposada per l’aburgesament del proletariat autòcton, pugui triomfar.

Els sudglobalistes culpen Occident i el colonialisme de tots els mals i desgràcies del mon. En canvi exoneren, encara que sigui per omissió, la Xina o Rússia de qualsevol malifeta, abús o crim que hagin perpetrat.

És evident que Occident exercí, sobretot durant el segles XVIII i XIX, un imperialisme econòmic atroç, que explotà cruelment els recursos naturals i humans dels altres continents. Ara bé, reconèixer-ho i proposar mesures de reparació en forma de plans de cooperació per fomentar el seu desenvolupament, no està renyit pas amb reconèixer, també, les aportacions decisives d’Occident al progrés del mon en conjunt.

Sense la tecnologia, la ciència, la indústria, la cultura i la filosofia política d’Occident, que aprofità els recursos extrets dels països colonitzats per molt més que per lucrar-se, no existirien els antibiòtics, el telèfon, l’electricitat, el motor de combustió, la laïcitat, el liberalisme parlamentari, l’anarquisme o la Declaració Universal dels Drets Humans.

D’altra banda, les societats colonitzades ni eren cap paradís igualitari i pacífic abans d’anar-hi els colonitzadors occidentals, ni ho son al cap de dos-cents anys d’haver-se’n anat.

A més a més, els campions del Sud Global (els BRICS) avui ja produeixen més del 50% del PIB mundial i l’usen per adquirir una influència geo-política determinant. Cal admetre, doncs , que han prosperat i en bona part ho han fet mercès a la tecnologia, les tècniques de gestió, els mercats i els capitals occidentals, sense que això signifiqui desmerèixer com s’han esforçat per traure’n profit.

Els sudglobalistes nostrats, quan pretenen atribuir als esclavistes catalans les acumulacions de capital necessàries per impulsar la revolució industrial, sense la qual potser no hauria emergit el catalanisme polític ni el cultural que protagonitzà la renaixença del país, en falsegen l’abast.

N’hi va haver, és cert, però ni foren tants com escampen, ni formaren pas part dels negocis de burgesos tan decisius i conspicus com la família Girona, per exemple. D’altra banda, ometen que els negrers catalans eren un baula més d’una llarga cadena, que s’iniciava en les pròpies tribus negres que els capturaven i venien als traficants àrabs.

Aquests, al seu torn, els traspassaven a portuguesos, espanyols o catalans per tal que el venguessin de nou a altres. També ometen que abans dels negrers occidentals l’esclavitud estigué molt estesa i que si no hagués estat pels britànics, que l’aboliren a principis del segle XIX, potser encara seguiria vigent.

Però, és clar, tot s’hi val per a ells: es tracta d’avergonyir els occidentals del benestar i la riquesa acumulada i atribuir-les, exclusivament, a l’espoli dels recursos materials i humans dels països colonitzats, com si no haguessin innovat, treballat i invertit de valent per prosperar.

Sense el colonialisme occidental i la seva tecnologia i la seva indústria, quin valor tindria el petroli i el gas natural que ha enriquit a tantes de les ex colònies i sovint sense escarrassar-s’hi gaire?

Quin valor tindrien segons quins jaciments minerals, sense aquesta tecnologia i indústria?

Potser analitzar quin valor tenien abans del colonialisme, podria resultar instructiu. I pel que fa als drets humans i polítics, de quins gaudirien, per exemple, els japonesos o els filipins sense les constitucions democràtiques imposada pels nord-americans?

I els habitants dels països àrabs, si no els haguessin alliberat britànics i francesos del jou turc, gaudirien de sobirania i serien, alguns d’ells, immensament rics?

Només estudiant de quins drets van gaudir els armenis sota el mandat Otomà, podem fer-nos una idea de com podrien haver acabat i de què no tots els crims els va cometre el colonialisme occidental.

Per als sudglobalistes, el fet d’haver traficat amb esclaus i d’haver espoliat altres països, obliga a Occident a admetre tants immigrants com vulguin vindre-hi o tants com els seus “còmplices” ultraliberals vulguin cridar-ne per als seus negocis de baix valor afegit.

Amb aquest contingent pensen consumar la revolució socialista, tant cops ajornada perquè l’antic proletariat autòcton “se’ls ha aburgesat” emmirallada en la “fastigosa” classe mitjana. Pensen que la immigració pobra serà l’ariet que tombarà els fonaments de l’ordre liberal/burgès i, per això, com més en vingui més n’hi haurà per empènyer.

Els és igual si això fa baixar els salaris i empitjora les condicions laborals, si satura els serveis públics, si redistribueix les subvencions públiques en perjudici de les classes populars autòctones una mica menys benestants, si amenaça la cohesió nacional.

Com també els és igual si, en el cas de la de filiació musulmana, professa una religió que amenaça la laïcitat i promou la misogínia o en el cas de l’evangelista sud-americana, promou un conservadorisme social i polític reaccionari i castellanòfil.

Els és ben bé igual, perquè amb un sol tret podran matar tres pardals: la democràcia liberal (segons ells una dictadura camuflada del capital) l’estat del “benestar” (en opinió seva una ficció sostinguda pel deute públic) i el nacionalisme petit-burgès (que encobreix, a parer seu, un projecte de dominació de classe)

El problema és que qui està collint el fruïts d’aquesta globalització brutal amb fluxos de capital esfereïdors descontrolats i una immigració desbocada, no son pas els ideòlegs socialistes de la lluita de classes, ni tampoc els promotors de l’ultraliberalisme econòmic. Qui capitalitza el descontentament de les classes populars occidentals (Hi incloc les mitjanes, d’origen popular que han prosperat treballant, estalviant i concentrant patrimonis) son l’extrema dreta i el reaccionarisme autàrtic nacional-populistes.

Em refereixo a partits com els de Le Pen o Meloni a França i Itàlia o com el MAGA de Trump. Tots ells promouen el tancament de fronteres, per tal d’estroncar l’hemorràgia de deslocalitzacions industrials i tallar en sec els fluxos immigratoris.

Volen, ni més ni menys, ressuscitar la versió més agressiva, primària i endogàmica dels nacionalismes d’estat i brandar el seu poder intimidatori militar i financer.

Si des del centre dreta liberal amb ànima social i des del centre esquerra liberal/socialdemòcrata, governant junts quan s’escaigui i compartint els pilars de la nació, no se’ls planta cara, la societat se’ns estriparà políticament, econòmicament, culturalment i demogràficament.

Els nacionalpopulismes xenòfobs i reaccionaris i els socialpopulismes xenòfils i pseudorevolucionaris (perquè en lloc del promoure el progrés promouen un totalitarisme igualitari) busquen una polarització ideològica que els beneficia mútuament. Abanderant el ressorgiment de la nació postrada (l’extrema dreta) o el front antifeixista (l’extrema esquerra) aconsegueixen atraure voluntats, sobretot entre els joves, i juguen sense vergonya amb les seves emocions i pors.

Quina ha de ser la resposta dels demòcrates liberals de centre esquerra, que inclouen els socialdemòcrates perquè fusionen llibertat i igualtat, i dels liberals de centre dreta, que promouen una llibertat que es complementa amb la igualtat d’oportunitats?

Doncs, a parer meu, ha d’articular-se al voltant del eixos següents:

1) Reforçament dels estats-nació i, en casos com el català, de la nació i del patriotisme concomitant. Em refereixo a la nació entesa com l’àmbit bàsic de solidaritat redistributiva, de conjuminació de polítiques de creixement qualitatiu (més indústria i serveis d’alt valor afegit sostinguts per un R+D puixant) i de preservació dels ecosistemes mediambientals, culturals i lingüístics.

Cal combinar, doncs, solidaritat, prosperitat i identitat en un espai segur, a l’abast de les classes populars i sobre el qual puguem exercir una sobirania política efectiva fonamentada en uns valors culturals compartits

2) Establiment d’un pacte de rendes i compromisos recíprocs entre generacions. Els boomers occidentals son el nucli de la nova classe mitjana patrimonial que, durant les dècades daurades de la postguerra mundial, ha gaudit de setanta anys de pau i drets civils i polítics i de cinquanta de prosperitat econòmica, excepcionals. N’ha gaudit alhora que hi ha contribuït decisivament, aspecte que ometen demagògicament els que els titllen despectivament de generació tap. És cert, que entre els passius, cal destacar que han llegat una economia minvant (en part producte del globalisme referit) uns sous que han perdut poder adquisitiu, unes pensions que sobrepassen la productivitat i una crisi d’habitatge i climàtica greus.

Els joves tenen dret a estar emprenyats, però també cal que revisin si la seva inclinació al Carpe Diem no els priva d’aprofitar les escletxes del sistema (que malgrat tot hi son) avalats pels patrimonis estalviats pels pares. Com també cal que cada generació afronti els desafiaments que li ha tocat viure amb coratge. Crec que els estats haurien de fomentar la transmissió pautada i gradual dels patrimonis estalviats pels boomers a les noves generacions, alhora que aquestes es comprometen més a vetllar per tal que tinguin una vellesa digna i envoltada d’afecte. Ambdues coses, la transmissió patrimonial i el compromís amb els ancians, hauria de fomentar-se mitjançant el dret fiscal i el successori, premiant qui transmet i qui s’ocupa del transmissor quan no pot valdre’s.

3) Protecció decidida (fiscalment i civilment) de la família. En una democràcia liberal tots els models de família (mentre garanteixin prou afecte i recursos per conviure amb dignitat) son perfectament legítims i el dret a divorciar-se hauria de ser sagrat. Ara bé, no s’entén que, des d’un ideari ultrafeminista que proclama que s’ha de desconstruir l’heteropatriarcat, es promoguin tots els que més s’allunyen del model convencional. Des del respecte a la opció triada per cadascú, s’ha de poder dir, sense por a ser titllat de reaccionari, que la família biparental ben avinguda garanteix molt eficaçment (potser la que més) l’estabilitat afectiva del nucli sencer, la reproducció i la consolidació patrimonial. Per tant, la llibertat a l’hora de triar ha de ser un valor a reconèixer, però la responsabilitat a l’hora de mesurar les conseqüències, també.

Una societat ben estructurada familiarment, afronta millor els reptes culturals, demogràfics i econòmics

4) Foment decidit de l’emprenedoria. Catalunya pateix una manca d’incorporacions de nous emprenedors que l’empobrirà econòmicament i nacionalment. Es va reduint el nombre de petits i mitjans empresaris i també de treballadors autònoms en benefici dels grans grups empresarials, sovint aliens fiscalment i nacionalment a Catalunya.

En l’àmbit del comerç, dels menestrals o de les explotacions agro-ramaderes, per exemple, la sagnia és atroç. Estem avançant cap una concentració que es nodreix d’inversors sense rostre ni compromís amb el territori i de peons o empleats amb sous baixos forans, mentre la classe mitjana minva.

Cal incentivar la vocació emprenedora del jovent, amb mesures fiscals i administratives atractives (premiant fiscalment i desburocratitzant) i amb un nou discurs social i polític que atorgui prestigi a qui crea i inverteix, jugant-s’hi el seu futur.

5) Reenfocament de la cooperació internacional. No pot ser que s’aboquin recursos econòmics ni suports polítics indiscriminadament a tota mena de països, sense diferenciar entre dictadures corruptes i règims autocràtics i democràcies incipients, per redimir-nos d’un colonialisme que ni fou universal i que, en una part del mon, s’extingí ja fa segles.

Daltra banda, cal tenir en compte l’emergència dels BRICS, com a potències expansives, amb un PIB equiparable al d’Occident. Prou d’engreixar ONG que consumeixen gran part del pressupost en despeses de funcionament internes i que, sovint, financen experiències pseudorevolucionàries apassionants de sudglobalistes entestats en descobrir la sopa d’all, però que acaben fomentant règims totalitaris disfressats de moviments d’alliberament dels pobles indígenes.

La cooperació ha d’acreditar uns avenços constatables pel que fa a desenvolupament social, econòmic i cultural

5) Gestió racional de la immigració. Necessitem immigrants, és evident, però no pas tants ni que arribin de forma tan sobtada, sense que puguem triar-ne el perfil i la procedència.

Un perfil i una procedència idonis, exceptuant els que fugen de persecucions, epidèmies i fams catastròfiques, als qual s’ha d’acollir com a refugiats, poden garantir una incorporació reeixida a la nostra societat. Una incorporació reeixida permet als nouvinguts prosperar més fàcilment i no caure en la marginalitat i la delinqüència i als autòctons els convida a veure’ls com un factor de progrés econòmic i de pluralisme enriquidor, perquè a la vella soca catalana podem empeltar-hi el seu bagatge cultural.

En canvi, no podem permetre’ns que, en lloc d’una societat plural, aparegui una pluralitat de societats susceptibles de topar.

Als que vinguin irregularment, cal retornar-los al seus països d’origen. Als qui hagin vingut legalment però al cap d’uns anys no acreditin una raonable continuïtat laboral, no se’ls ha de renovar el permís de residència i cal ordenar-ne la repatriació.

Als qui han demostrat que han vingut a treballar, cal facilitar-los el coneixement de la llengua i els costums, l’accés als serveis públics i l’habitatge i el millorament de la seva capitació laboral, implicant-hi els empresaris que els han contractat.

En definitiva, cal destriar el gra (afortunadament abundós) de la palla, minoritària però amb capacitat de generar anticossos social i polítics que poden ser devastadors.

Evidentment, a tots ells cal deixar-los clar que a Catalunya la religió pertany a l’àmbit privat i no hi pot haver una intromissió en el públic, ni pot contradir les lleis civils i les nostres pautes socials comunes.

Miquel Àngel Estradé i Palau