Totes les cares del diàleg

La pregunta -sense resposta- que segueix planant sobre el Palau de la Generalitat, la Moncloa, el Parlament i el Congrés dels Diputats és de formulació relativament senzilla però de solució inequívocament complexa: com resoldre el conflicte polític entre l'Estat i la Generalitat de manera satisfactòria, duradora i amb la participació de la ciutadania a través del vot?

El diàleg per aconseguir la quadratura del cercle és en boca de tothom, especialment després del canvi de govern a Espanya, però la qüestió segueix encallada.

I, si és així, és en part perquè des de l'independentisme no existeix unanimitat sobre com afrontar-lo.

L'episodi d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats, amb la retirada d’una moció del PDECat pactada amb el PSOE  que contenia el compromís d'encetar un diàleg entre administracions dins “l l’ordenament jurídic vigent”, així ho exemplifica.

Aquests són tots els actors catalans implicats en la nova etapa del procés i els posicionaments de partida que defensen.

Un dia després de la mobilització de la Diada, la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, va situar com a "prioritari" l'escenari de "diàleg i negociació" per aconseguir -sense posar-hi terminis- un referèndum pactat.

L'executiu, aprofitant l'arribada del PSOE a la Moncloa, posa l’accent en un diàleg que considera una obligació, segons recalcava dijous el conseller d'Acció Exterior, Ernest Maragall, en una compareixença parlamentària per explicar com havia anat la reunió de la comissió bilateral de l’1d’agost.

En aquesta cita, els representants del govern espanyol, encapçalats per la ministra Meritxell Batet, van deixar clar que no hi havia marge per parlar de cap consulta vinculant d’autodeterminació.

El missatge que trasllada Artadi -tant en públic com en les trobades privades mantingudes a Madrid- es que Sanchez ha de tenir “coratge” per anar mes enllà dels gestos i establir un diàleg bilateral autèntic.

Maragall, dijous, sostenia que aquest canal obert amb l'Estat es podria considerar relativament satisfactori si en el proper trimestre s'aconseguia que Catalunya recuperés la meitat de les lleis socials suspeses pel Tribunal Constitucional (TC).

El conseller d'Acció Exterior, que comanda el flanc institucional amb Madrid, va apuntar que la comissió bilateral és un instrument valid per “canalitzar” les demandes de la Diada, que es basaven en el desplegament de la República i aconseguir la llibertat dels presos.

Els greuges econòmics els denuncia el vicepresident Pere Aragonès,que reclamarà el 25 de setembre 7.607millions d’euros pendents a Madrid.

Els presos, en tot cas, no formen part de cap negociació -així ho han demanat ells -, per bé que en una de les versions de la conferencia de Torra al Teatre Nacional de Catalunya (TNC)  apareixia l'alliberament dels reclosos com a condició per encetar el diàleg amb l'Estat.

El Govern transita entre la reivindicació de la República –dimarts es van posar les bases per encetar el procés constituent -, la gestió del dia a dia -amb una indispensable col·laboració entre conselleries i ministeris-, la preparació de l'embat que arribarà amb l'inici del judici i la necessitat d'establir un diàleg polític amb Sánchez per canalitzar les demandes catalanes.

El referèndum pactat, ressuscitat per Torra en un viatge as Estats Units, és el principal objectiu.

Quan es va activar la moció de censura contra Mariano Rajoy, el grup parlamentari de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez va ser molt mes escèptic que la cúpula del PDECat

El president a l'exili no veia clara la jugada però, després d’una cadena de moviments a Madrid -en els quals va estar molt implicada Marta Pascal, posteriorment descavalcada en el congrés dels nacionalistes del juliol- va acabar canviant d'opinió.

La decisió final es va prendre en una reunió a tres bandes en la qual també hi va participar Torra, acompanyat a Palau per Artadi.

Al grup parlamentari, confegit al gust de Puigdemont, hi proliferen integrants de la línia discursiva més dura de l'independentisme, contrària a fer costat a Sánchez.

Francesc de Dalmases, diputat de JxCat, comparava aquest dijous en la comissió d’Acció Exterior l'actitud de Sánchez amb la de Mariano Rajoy, i lamentava la "nul·la" voluntat de diàleg del PSOE. Josep Costa, vicepresident del Parlament i integrant de la cuina decisòria de Puigdemont, va assenyalar el cap de setmana passat que si la Fiscalia General de l'Estat mantenia les acusacions de rebel·lió contra la cúpula del procés, calia trencar amb Sánchez al Congrés dels Diputats.

Una posició que contrasta amb d’altres, més pragmàtiques, que veuen possible una amnistia per part del govern espanyol en cas que hi hagi condemna.

El PDECat, malgrat no tenir grup parlamentari propi, va ser decisiu per aconseguir que triomfés la moció de censura contra Rajoy.

El partit ha estat un dels protagonistes de la setmana pel text pactat amb el PSOE en el qual es defensava encetar un diàleg entre governs que es desenvolupés dins "l'ordenament jurídic vigent".

La moció estava cuinada des de diumenge, dilluns es va validar en una reunió de grup de dues hores, dimarts es va acabar de perfilar mentre la ciutadania es manifestava a la Diagonal i dimecres se'n va fer públic el contingut.

Míriam Nogueras, vicepresidenta del PDECat i dona de confiança de Puigdemont a Madrid, va fer fins i tot un tuit defensant-ne l'aprovació.

Però la reacció contrària de sectors independentistes a la xarxa i l’abstenció d’ERC, que es va desmarcar del text, van fer virar la situació.

En el gir hi va estar implicat Puigdemont, així com també Torra, per bé que la moció havia estat avalada explícitament pel Govern.

L’ordre de retirada de la moció va causar malestar en el grup parlamentari de Madrid, i Carles Campuzano, portaveu al Congrés, va lamentar la "manca de coratge" i va posar el carrec a disposició de David Bonvehi.

Nogueras està cridada a ser cap dels diputats a Madrid, però el relleu encara no s'ha formalitzat i la crisi d’aquesta setmana li ha generat crítiques internes.

 "Ara és hora de fer política", remarquen els més possibilistes.

En canvi, dirigents empresonats a Lledoners, com és el cas de Jordi Turull, aposten per un "no a tot" a Sánchez.

El PDECat va viure un congrés convuls -de nou- al juliol i les ferides tot just comencen a cicatritzar.

El sector més afí a Puigdemont considerava que la direcció de Marta Pascal no era fidel al projecte republicà, i aquest és un dels motius pels quals va ser defenestrada.

Ella mateixa va dir que no tenia la "confiança" del president a l'exili.

Bonvehí vol mantenir viu el partit al marge de la integració -encara indefinida- dins la Crida, i en els contactes que manté amb Puigdemont ja li ha fet saber que l’aposta és anar a les municipals sota la fórmula de JxCat, que és la que genera més suports dins del món local postconvergent.

Els fets d'octubre són complicats de pair, i en bona mesura expliquen el camí que ha emprès ERC al llarg dels últims mesos.

Si bé en aquells dies decisius de la tardor els principals responsables de la formació -especialment Marta Rovira, avui exiliada- es van mostrar partidaris de proclamar la República i evitar la convocatòria d’eleccions, ara els republicans han optat per una defensa encesa del diàleg i de la possibilitat de celebrar un referèndum pactat.

Oriol Junqueras, president del partit i empresonat a Lledoners, sostenia dilluns en una entrevista a TV3 que no observa “dreceres” per arribar a la independència.

Roger Torrent, president del Parlament i un del homes forts de les sigles republicanes amb Junqueras a la presó i Rovira a l'exili, feia una crida aquest dijous a aconseguir pasar del referèndum “impossible fer-lo “inevitable” gràcies a la majoria que es va explicitar al carrer el 3-O.

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, assenyalava la vigília de la Diada que calia usar la capacitat de mobilització per pressionar Sanchez per la consulta pactada.

La via unilateral ha quedat en segon terme. "Ara no l'utilitzarem", sostenia el conseller Maragall aquest divendres en una entrevista concedida a Catalunya Ràdio.

Una de les tendències que han quedat acreditades en els últims mesos -especialment a partir de la campanya electoral del 21-D- és el progressiu allunyament dels republicans de l'estratègia de confrontació impulsada per Puigdemont des de Waterloo.

Això es va explicitar amb la investidura fallida del president a l'exili del 30 de gener – el Constitucional s’hi havia posicionat en contra si es feia a distancia- i es manté amb la suspensió dels diputats processats, qüestió per a la qual encara no hi ha acord i que les dues parts esperen tancar abans del debat de política general dels dies 2, 3 i 4 d'octubre.

Els anticapitalistes es mantenen en el guió de la tardor passada: desobediència i desplegament de la República.

La CUP desconfia de qualsevol intent de diàleg, que considera un "xantatge" tenint en compte l'existència de presos polítics i d'exiliats.

El diputat Carles Riera, en la comissió d'Acció Exterior d'aquest dijous, insistia que el cas català acabarà amb una negociació, però en un àmbit de concertació internacional.

Torra és un ferm partidari d’aconseguir el suport de la CUP al llarg de la legislatura, inclosos els pressupostos, perquè insisteix que el projecte republicà "és de setanta diputats".

En tot cas, però, els anticapitalistes estan situats a l’oposició perque consideren que el Govern esta instal·lat en l’autonomisme.

El debat de política general explicitarà, si no hi ha novetats, aquesta dinàmica.

Oriol March