La (in)sostenibilitat de l’Espanya de les autonomies
Un model
d’estructura regional de l’Estat espanyol que necessita per subsistir
l’aportació de 16.000 milions d’euros anuals d’una comunitat, és un model
insostenible en el temps i, per tant, inviable.
El professor
Santiago Niño Becerra és qui més ha teoritzat sobre aquest problema
d’insostenibilitat i també el que ha estat més clar; només cal recordar algunes
de les seves frases per veure que és dels pocs que diuen allò que molts pensen
però no s’atreveixen a dir.
En una entrevista
publicada a Nació Digital el 2 de desembre de l’any passat deia: “Espanya és
insostenible com a Estat, tal com és ara.”
I el 19 d’octubre
del 2017 deia: “Si Catalunya se’n va, Espanya perdrà el 23% dels ingressos
fiscals i el 20% del PIB es perdria.”
I l’octubre del
2016 ja ens deia que el sistema de pensions actuals és inviable. I el 3 de juny
d’enguany declarava a El Nacional: “D’aquí a cinc mesos Catalunya tindrà un pla
d’independència econòmica.”
Les previsions i
els auguris del doctor d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull es
van repetint, i sempre aportant dades empíriques a la seva argumentació.
Ni quan el PIB creix un 3% Espanya és capaç de recaptar
prou diners per quadrar els comptes, malgrat totes les retallades que han fet.
Aquesta situació
endèmica a mesura que va creixent el volum del deute públic preocupa més les
cancelleries de la UE i també el BCE.
És per això que
el professor sosté que en qualsevol moment el govern espanyol pot rebre una
trucada més contundent de Berlín apel·lant que solucionin el tema català i no
interfereixin en la comunitat econòmicament més dinàmica i que assegura el
cobrament del deute espanyol als bancs internacionals.
Dijous passat el comissari europeu d’Afers Econòmics i
Financers, el francès Pierre Moscovici, reclamava al president Pedro Sánchez
que presenti a Brussel·les els pressupostos abans del 15 d’octubre, amb un
afegitó important: li recordava que el sostre màxim de dèficit és per sota del
3%.
I és que
darrerament les dades macroeconòmiques de l’economia apunten cap a un
alentiment de l’activitat, que juntament amb la previsió d’aturar la compra de
deute públic del BCE i una possible apujada dels tipus d’interès, comprometrien
la quadratura dels comptes i la solvència.
I ha tornat a
insistir-nos que hem de fer reformes estructurals per tal d’equilibrar les
despeses amb els ingressos.
Un advertiment
que en unes previsions de desacceleració econòmica com es preveu, cada vegada
serà més contundent.
El model d’estat de les autonomies que es van inventar,
del cafè per a tothom, per neutralitzar les aspiracions del País Basc i de
Catalunya, ha esdevingut un fracàs perquè, quedant fora els bascos de
l’aportació a la “solidaritat”, és imprescindible drenar els recursos fiscals de
Catalunya, i s’ho mirin com s’ho mirin i passi el que passi amb Catalunya,
aquest despropòsit és insostenible i, segons el professor Niño Becerra, serà
Brussel·les mateix qui dirà a Espanya: “L’estat de les autonomies s’ha acabat.”
La solidaritat de
tants anys i tants milions ha estat un fracàs, com passa sempre a totes les
comunitats que de cop reben molts diners: desactiva la capacitat i el potencial
d’iniciativa que incentiva la necessitat.
Els que defensen aquest model d’estat i a més li
atribueixen pràcticament l’únic mèrit de desenvolupament econòmic d’Espanya, no
ens diuen la veritat i ens amaguen respostes a preguntes com: sense aquest
model, s’hauria crescut igual?
Sense les
aportacions de diners de la UE i les de Catalunya, i sense l’endeutament creixent,
s’hauria crescut igual?
El que és cert és
que van engendrar un model fallit, amb una intenció fallida (neutralitzar
Catalunya i el País Basc) i que ara revertir-lo tindrà uns costos polítics
importantíssims.
De fet, com diu
el professor, si no és pas Brussel·les qui ens ho ordeni amb la mateixa fermesa
que ens va ordenar canviar la Constitució, no veig cap partit ni polític capaç
d’aquesta reforma per més imprescindible que sigui.
Esteve Vilanova
Comentarios
Publicar un comentario