11-S, relat i projecte nacional
El proper
11-S ens cal tornar-hi.
Hem de ser capaços d’omplir la
Diagonal de Barcelona i celebrar centenars d’actes arreu del país.
Cal tornar a mostrar la
musculatura de l’independentisme.
Hem de deixar clar que som aquí
per quedar-nos i per arribar fins al final.
I si cal pactar res, que siguin
els terminis.
No ens fem il·lusions i no siguem il·lusos! L’Espanya-Estat no
cedirà.
No podem renunciar a l’objectiu
d’ésser una nació normal reconeguda al món perquè una altra cosa ens portaria
irremeiablement a l’assimilació.
I amb aquesta perspectiva al cap
hem de ser capaços de projectar el nostre relat, la nostra estratègia i el
nostre projecte nacional.
L’Estat, a més a més, ha d’entendre que els demòcrates catalans
no acceptaran una altra cosa que no sigui la llibertat dels presos polítics i
el retorn dels exiliats.
No acceptem el seu segrest.
Sense aquesta premissa prèvia, és
i serà gairebé impossible negociar res amb els responsables d’aquest segrest
dels nostres líders polítics i cívics.
És necessari també, que el cap de
l’Estat i els CFSE es disculpin per la seva brutal actuació el passat 1-O.
Com pot ésser que la fiscalia no
hagi cridat a declarar Cobos i Baena, de la Guàrdia Civil, cap operatiu i de la
policia judicial, respectivament, d’aquella nefasta intervenció d’estat?
I en canvi estiguin processant i
investigant la Policia de Catalunya, que no va fer altra cosa que complir les
ordres de proporcionalitat que demanava el mateix requeriment judicial.
La mobilització d’aquest 11 de setembre ha d’ésser contundent i
ha de permetre transmetre un missatge de força i autoestima.
Sense oblidar que cal que
continuem treballant per aconseguir ser almenys tres milions de ciutadans per
la independència.
I tot això ho hem de fer sense perdre de vista el dia a dia.
No podem perdre ni un minut més.
Ens cal un govern professional que
gestioni el que hi ha, una deprimida autonomia sent el màxim d’efectius i
imaginatius per tal de fer funcionar els departaments de la Generalitat al 100%
prioritzant els serveis socials, la sanitat, l’ensenyament, la cultura etc.
Aprofitem cada euro!
No ho podem deixar per a quan
siguem lliures.
La màquina no pot aturar-se ni ha
de fer-ho.
Cal que el govern governi i deixi
el combat polític al Parlament als partits i a la societat civil.
No ens podem permetre fer fàcil
l’aplicació d’un altre 155!
Deixem, doncs, l’acció política i reivindicativa,
fonamentalment, fora de la gestió del govern!
És, però, això possible?
Ho veig difícil però no hi veig
alternativa.
Governar i fer funcionar el país és
imprescindible.
No els podem facilitar que
eliminin el nostre model propi educatiu, sanitari, de mitjans de comunicació i
el nostre imaginari nacional.
Ja sabem que ho intentaran, però
almenys fem-los-ho difícil.
I serà només amb el país funcionant al 100% i sense fer cap pas
enrere que serem capaços paral·lelament de crear un projecte nacional
engrescador.
Som una nació i volem un estat
propi.
Un projecte que ha de ser capaç
d’arrossegar el 60 o el 70% dels ciutadans catalans.
Independentistes o no però que
vulguin que aquest país funcioni i prosperi socialment i econòmicament per tal
de convertir-se en un referent en el si de la península Ibèrica i a Europa.
És necessari, també, que el món de l’independentisme s’obri als
comuns i a molts votants socialistes i que junts fem pinya per aturar la deriva
feixista del nacionalisme espanyol.
No podem oblidar tampoc la resta
de la nació catalana: el País Valencià i les Illes.
D’altra banda, hem de trobar la manera de posar fi a les lluites
partidistes i a les unitats messiàniques per la independència.
L’independentisme català compta
amb un fet diferencial molt important, la seva pluralitat.
No som ni Escòcia ni el Quebec.
Tenim la sort de comptar amb
forces de centre, esquerra i extrema esquerra independentista.
I és la suma d’aquestes que ens
dona la majoria absoluta al Parlament.
El que cal és ampliar a dreta i a
esquerra.
Cal que sorgeixi una força de
dreta lliberal i conservadora, avui inexistent en el si de la societat
catalana.
I pel que fa al món dels comuns,
hem de ser capaços de fer-los veure que l’Espanya-Estat és irreformable.
Quan reaccionaran?
Els nostres partits PDeCAT, ERC i CUP han de consolidar-se i
obrir-se més a la societat amb un relleu no només generacional sinó de nous
quadres i lideratges.
Finalment, l’ANC i Òmnium han de continuar essent la columna
vertebral de l’independentisme cívic i el seu enfortiment farà possible el
nostre objectiu final.
I no vull acabar sense fer un advertiment.
Les clavegueres de l’Estat tenen
somnis humits de llaços negres i violència a Catalunya.
Cal impedir que es caigui en cap
provocació o que es generi cap tipus de violència.
Estan desesperats!
Miquel Sellares
Comentarios
Publicar un comentario